El camí és sempre més productiu que el fet d'arribar a la meta.

El que L. Frank Baum ens explica a través de la seva novel·la “El màgic d’Oz, i el que Annie Laibovitz ens plasma en nombroses fotografies, no és res més que una realitat. Al llarg de la nostra vida, tenim moments bons i moments dolents, però ens ambdues situacions, no fem res més que sortir a la cerca d’un univers màgic on tots els problemes és resolguin o on la felicitat sigui duradora, a la cerca d’un mag, una fada o qualsevol altre esser superior, que ens ofereixi la felicitat. Però que passa si a l’arribar al final del camí, no trobes aquesta ajuda, no trobes l’amic esperat que t’oferirà l’espatlla per plorar, o l’amiga que et donarà la mà i suspendrà els seus plans per oferir-te un somriure o compartir la teva felicitat?

Doncs realment, no és que sigui de les millors coses que et poden passar, però al meu parer, no està malament fracassar, així com els hi va passar als protagonistes de la novel·la en assabentar-se que el Mag era un farsant. Quan lluites i arribes al camí desitjat, és aquest tresor que hi ha al final de l’arc de Sant Martí el que valorem, i res més. En canvi, al fracassar, aprenem a fixar-nos amb tot el camí, amb tots i cadascuns dels passos de la lluita, a valorar el nostre esforç i no pas la recompensa. Hem d’aprendre a valorar les lliçons que la vida ens dóna, però per poder-ho fer hem d’anar més enllà del material, de la simplicitat i de l’egocentrisme, hem d’aprendre a observar, a valorar i a valorar-nos. A cada pas, tenim veus amigues que caminen al nostre costat, però ens molts dels casos, no les escoltem per la fixació d’arribar a un final esperat i poder deixar de caminar, quan en realitat, val més la pena caminar, caure i aprendre a aixecar-se.

L’important és per tant, no tan sols allò que fem, sinó el com ho fem, el perquè i amb qui ho fem.

.

I per últim, una reflexió més personal, una impressió més meva. I es que quan començo un viatge, els visc i després torno a casa, sovint tinc molts més records del camí d’anada i tornada, que no pas del lloc de destí per molt fabulós que sigui i per moltes ganes que tingues de visitar-lo.

.

I es que jo... sóc de les que pateixo caminant, però em reconforta més que no pas, lluitar per lluitar.