Personatges secundaris del Guardián entre el Centeno.

Ackley: és un dels nois de Pencey que vivia a l’habitació del costat de la de Holden. Era considerat un noi poc higiènic però en el fons, a Holden li agradava parlar amb ell de tant en quant.

Stradlater: és el company d’habitació del Holden. Bastant fatxenda, de bon veure i orgullós, és l’únic estudiant de Pencey que no mentia quan deia que havia tingut relacions sexuals.

Jane Gallagher: és la noia amb qui Holden passava les vacances a Maine. Al llarg de la historia és nombrada per Holden.

Allie Caulfield: és el germà petit del Holden qui morí de leucèmia tres anys abans de tot el que Holden ens explica. L’autor utilitza el fet que Holden el nombri i recordi per definir al protagonista.

Phoebe Caulfield: és la germana també petita del Holden. Té tan sols deu anys però és qui dóna vida al protagonista, i és que en certs moments de la novel·la sembla que sigui per ell, l’única raó de seguir amb vida.

D.B Caulfield: és el germà gran del Holden qui al no poder triomfar com a escriptor es feu guionista de cinema.

Sr. Spencer: és el professor d’història de Holden qui li retreu la seva falta d’interès per la historia i l’escolaritat en general.

Sr. Antolini: és un antic professor del Holden qui l’acull quan no sap què fer ni on anar. Holden el valora molt pels seus coneixements.


Altres: Maurice, Sunny, Carl Luce, Sally Hayes…

La identitat de Holden Caulfield.

Un personatge en la literatura no és només un nom i una descripció física, sinó un conjunt de totes les qualitats humanes i defectes que el caracteritzin, així com els objectes que li són propis.

Salinger crea un Holden rebeld, a mig camí entre la infància i el món adult. Un jove sense il·lusió per a res que està convençut que el seu pas pel món no és més que una regressió y no pas una evolució com hauria de ser. Al llarg de la història viu en primera persona els aspectes més baixos de la societat.

La forma com està escrit el relat també ens diu molt sobre el protagonista i és que el cinisme que utilitza, el sarcasme i l’estil nerviós i insegur que demostra amb els seus tics vocals fan adonar al lector que es troba davant d’un adolescent perdut en els pensaments i les accions, que no sap què fer, en qui recolzar-se, un jove que necessita un cop de mà. El desenvolupament argumental caòtic i imprevisible que presenciem pàgina a pàgina, també fa palès aquesta descripció.

D’altra banda, alguns dels objectes que caracteritzen al protagonista de l’obra de Salinger són:
La gorra vermella de caça, els cigarrets, la copa de Whisky, el guant de beisbol del seu germà Allie i el cd de Phoebe. No són aquests per que sí, sinó que l’autor els ha triat amb algun objectiu que queda ben definit al llarg del llibre. L’objecte que a mi personalment més m’atrapa és el guant de beisbol del seu germà Allie. Cada cop que apareix en el relat o és nombrat, s’encén dins del lector una espurna de record, de memòria, de protecció, tendresa i estimació. I és que per molt insignificant, quotidià i neutre que ens sembli quelcom, pot tenir mil vegades més el que aparenta, en quan a emocions diguéssim. I és que no us ha passat mai que durant temps conserveu una petxina, una pedra o fins i tot un tros de fil amb un valor sentimental enorme i un valor material insignificant? Crec que són petites coses com aquestes les que desperten els nostres sentiments d’una forma més plaentera que les coses realment sensibleres.

També és cert que Salinger fa ús de diferents llocs per seguir creant un personatge tant ben definit. Alguns d’aquests són el museu, l’habitació de Phoebe, el menjador de l’Antolini, el llac i les cabines telefòniques. Personalment, m’atrapen el museu i les cabines, i és que aquestes últimes són clau per demostrar la necessitat que té Holden de comunicar-se, la necessitat d’ajuda, la cerca de la comprensió.

Altres gats de la literatura i el cinema.

El gat Fèlix

El gat amb botes

Els aristogats

Garfield

El gat amb botes de Shrek

Annie Leibovitz i Alícia en el país de les meravelles.

Natalia Vodianova y John Galliano: Alicia y la Reina de Corazones por Annie Leibovitz (2003).

Beyoncé como Alicia en el País de las maravillas por Annie Leibovitz (2007).

Natalia Vodianova como Alicia por Annie Leibovitz (2003). Annie Leibovitz ha sabut reproduir de manera perfecta el gest entre disciplinat i de fastiguegi que tenien les joves models de Lewis Carroll.

Polixeni Papapetrou i Alícia en el país de les meravelles.

El treball Wonderland de Polixeni Papapetrou és més ampli del que jo us exposo aquí, si en voleu més detalls i fotografies, adreceu-se al següent lloc web:

http://polixenipapapetrou.net/works.php?cat=Wonderland_2004

Frog Footman.

En el conte d'Alícia en el País de les Meravelles de Lewis Carrol, apareix Frog Footman, un lacai Gripau que no para d'inclinar el cap.

"Va obrir un altre lacai amb lliurea, de cara rodona i ulls grossos com els d'una granota, i l'Alícia va notar que tots dos lacais duien els cabells empolvats i amb uns rínxols que els cobrien tot el cap".

Kipling, en El Llibre de la Jungla, compara els moviments de les aletes de les vaques marines amb aquest personatge nerviós, que els lectors anglesos coneixen prou bé.

"Aquelles bèsties enormes li van contestar inclinant-se i bellugant les aletes igual que Frog Footman".

L'oruga fa adonar a Alícia de la seva pèrdua d'identitat.

En aquest post trobareu un fragment de l'obra de Lewis Carroll i la seva adaptació al cinema per Disney. Després comentaré l'Oruga com a personatge i la finalitat de la seva relació amb Alícia.

-

- ¿Quién eres tú? -dijo la Oruga.

- Apenas sé, señora, lo que soy en este momento... Sí sé quién era al levantarme esta mañana, pero creo que he cambiado varias veces desde entonces.

- ¿Qué quieres decir con eso? -preguntó la Oruga con severidad-. ¡A ver si te aclaras contigo misma!

- Temo que no puedo aclarar nada conmigo misma, señora -dijo Alicia-, porque yo no soy yo misma, ya lo ve.

- No veo nada -protestó la Oruga.

- Temo que no podré explicarlo con más claridad -insistió Alicia con voz amable-, porque para empezar ni siquiera lo entiendo yo misma, y eso de cambiar tantas veces de estatura en un solo día resulta bastante desconcertante.

-No resulta nada -replicó la Oruga.

-Bueno, quizás usted no haya sentido hasta ahora nada parecido -dijo Alicia-, pero cuando se convierta en crisálida, cosa que ocurrirá cualquier día, y después en mariposa, me parece que todo le parecerá un poco raro, ¿no cree?

-Ni pizca -declaró la Oruga.

-Bueno, quizá los sentimientos de usted sean distintos a los míos, porque le aseguro que a mi me parecería muy raro.

-¡A ti! -dijo la Oruga con desprecio-. ¿Quién eres tú?

Con lo cual volvían al principio de la conversación. Alicia empezaba a sentirse molesta con la Oruga, por esas observaciones tan secas y cortantes, de modo que se puso tiesa como un rábano y le dijo con severidad:

-Me parece que es usted la que debería decirme primero quién es.

-¿Por qué? -inquirió la Oruga.

Era otra pregunta difícil, y como a Alicia no se le ocurrió ninguna respuesta convincente y como la Oruga parecía seguir en un estado de ánimo de lo más antipático, la niña dio media vuelta para marcharse.

Al capítol 5 del llibre, l’Alícia intenta parlar amb l’Oruga per culpa de la qual perd algun que altre cop els nervis, ja que Alícia no està acostumada a que li duguin la contraria tants cops ni tampoc a les contestacions tant seques de l’Oruga.

L’Oruga és al llibre com una antítesis del conill blanc. És un personatge relaxat, que no necessita res més que la tranquil·litat i un cigarret per passar la tarda i que no té altra feina ni preocupació que veure com la vida va passant.

En quant a la relació amb l’Alícia, crec que Lewis Carroll tenia molt clara la finalitat d’aquest personatge en vers la protagonista, i es que al meu parer l’Oruga és essencial per tal que l’Alícia s’adoni que no compren el seu estat i intenti buscar una resposta, una identitat. M’encanta el fet que Carroll hagi triat l’Oruga per a tal finalitat, i és que l’Oruga no és que sigui un animal amb molta identitat, està en constant metamorfosis i canvia amb un espai de temps tant reduït que dubto que tingui temps a coneixes en el cas que els animals pensin (que això és un gran debat que la classe ja ha discutit algun que altre cop a les aules). És com si algú que manca d’identitat et vulgues fer buscar la que tu has perdut, com si ell en tingués les claus. Però amb l’Alícia funciona, ja que l’Oruga la fa reflexionar, i tot i que no entén que l’Oruga li recepti paciència quan l’Alícia sap que ella canvia constantment. Tot i això l’Oruga intenta fer-li entendre que els canvis ocorreran sí o sí, i res pot fer per evitar-ho.

Aquests canvis que Lewis Carroll ens cita entre línies, són els canvis que els infants i adolescents sofreixen etapa rere etapa; canvis físics i també psíquics tot i que aquests últims passen més desapercebuts per la persona i sembla que no preocupen tant com els físics als nens. Aquests canvis afecten profundament a la identitat dels infants i especialment els psíquics, prenen força en l’adolescència, trastornen els nois i noies amb grans crisis psicològiques d’identitat que en molts casos s’allarguen segons els psicòlegs fins a la maduresa. L’Alícia es troba en aquesta edat, i per tant li toca viure aquests canvis. Carroll ens mostra una de les preocupacions més grans d’Alícia, dels infants.

De la mateixa manera si ens i fixem, cadascun dels personatges representa una característica dels infants. El cas més curiós que trobo és el de les cartes Cinc, Dos i Set, que representen sota el meu punt de vista, les excuses dels nens, o la Paloma que representa el fet de no escoltar, de tenir protagonisme i no deixar parlar. I es que Lewis Carroll amb aquesta obra va col·locar una nena madura (que està començant a entrar al món dels adults) en un món infantil, on els personatges físicament són adults però psicològicament són immadurs i no saben comunicar-se per molts que estiguin dotats de parla.

L’Oruga representaria al segle XXI, aquella gent que intenta fugir de l’estupida realitat inevitable, i s’aparta a una vora del camí per desconnectar i no pensar en res més que en el moment. L’avui i el demà són i seran com hagin de ser, recorda que els canvis ocorreran sí o sí.

El gat de Cheshire.

En aquest post trobareu un fragment de l'obra de Lewis Carroll i la seva adaptació al cinema per Disney. Després comentaré el gat de Cheshire com a personatge i la finalitat de la seva relació amb Alícia.

- Minino de Cheshire, ¿podrías decirme, por favor, qué camino debo seguir para salir de aquí?

-Esto depende en gran parte del sitio al que quieras llegar -dijo el Gato.

-No me importa mucho el sitio... -dijo Alicia.

-Entonces tampoco importa mucho el camino que tomes -dijo el Gato.

-... siempre que llegue a alguna parte -añadió Alicia como explicación.

-¡Oh, siempre llegarás a alguna parte -aseguró el Gato-, si caminas lo suficiente!

A Alicia le pareció que esto no tenía vuelta de hoja, y decidió hacer otra pregunta:

- ¿Qué clase de gente vive por aquí?

-En esta dirección -dijo el Gato, haciendo un gesto con la pata derecha- vive un Sombrerero. Y en esta dirección -e hizo un gesto con la otra pata- vive una Liebre de Marzo. Visita al que quieras: los dos están locos.

-Pero es que a mí no me gusta tratar a gente loca -protestó Alicia.

-Oh, eso no lo puedes evitar -repuso el Gato-. Aquí todos estamos locos. Yo estoy loco. Tú estás loca.

-¿Cómo sabes que yo estoy loca? -preguntó Alicia.

-Tienes que estarlo -afirmó el Gato-, o no habrías venido aquí.

Alicia pensó que esto no demostraba nada. Sin embargo, continuó con sus preguntas:

-¿Y cómo sabes que tú estás loco?

-Para empezar -repuso el Gato-, los perros no están locos. ¿De acuerdo?

-Supongo que sí -concedió Alicia.

-Muy bien. Pues en tal caso -siguió su razonamiento el Gato-, ya sabes que los perros gruñen cuando están enfadados, y mueven la cola cuando están contentos. Pues bien, yo gruño cuando estoy contento, y muevo la cola cuando estoy enfadado. Por lo tanto, estoy loco.

-A eso yo le llamo ronronear, no gruñir -dijo Alicia.

-Llámalo como quieras -dijo el Gato-. ¿Vas a jugar hoy al croquet con la Reina?

-Me gustaría mucho -dijo Alicia-, pero por ahora no me han invitado.

-Allí nos volveremos a ver -aseguró el Gato, y se desvaneció.

L’Alicia busca en el gat la comprensió, l’ajuda, i el gat sembla que li faci la punyeta al no respondre-li cap de les preguntes que li fa, al aparèixer i desaparèixer, al dir-li que està boja. Però el que realment està fent el gat, és molt més important que resoldre-li els dubtes a l’Alícia, el que fa li serà molt més útil ni que sigui a llarg termini.

El gat opta per examinar els supòsits sobre les preguntes d’Alícia en lloc de respondre-li i evitar així el seu propi raonament. Mentre l’Alícia demana consell sobre la seva millor actuació, sobre cap on ha d’anar, que és més correcte, el gat li respon amb preguntes i afirmacions que d’entrada semblen absurdes però són de les més lògiques possibles, per tal de fer veure a Alícia que la resposta a les seves preguntes està en el plantejament d’aquestes mateixes preguntes.

Carroll vol que ens adonem que després de la conversa escrita línies més amunt, alguna coda a canviat en el interior d’Alícia, Alícia ha madurat per poc que sigui, i es que el camí d’Alícia és com el de Dorothy, un creixement personal. El gat no li ha solucionat res d’entrada, però si que li ha proporcionat les eines necessàries per poder pensar i raonar davant d’un problema i intentar trobar la solució amb el raonament i no pel camí més facil, com fem sempre els humans, esperar que ens solucionin les coses o que es solucionin per amor a l’art.

En el món actual, el gat podria representar el savi, o com el professor que guia als seus alumnes o simplement algú que ens ajuda quan mes necessitem, o Déu (en el cas que s’hi cregui). És l'arquetip del savi que ja ha recorregut molts camins i que riu de la curiositat del jove, per que és la mateixa que sentia ell un dia.

Si tinguéssim un gat de Cheshire, segur que apareixeria en les nostres vides just en el moment que mes ens qüestionem les coses, però no per donar-nos una resposta, sinó per fer-nos pensar, cosa que de vegades ens oblidem que podem fer per nosaltres mateixos.

Baloo, un mestre de l'escola antiga.

“Mestre de la llei que estomaca els cadells”.

“Tot el que deia Baloo dels Bandar Logs és veritat”.

“Ben segur que Baloo em pegarà”.

“Això us donarà una idea de tot el que Mowgli havia d’aprendre de memòria; i es cansava molt repetint el mateix centenars de vegades”.

Jo, no afirmo pas que Kipling estigués d’acord al 100% amb l’escola antiga, però pels seus contactes militaristes i pel que deixa escrit en aquesta obra, jo relaciono el mètode d’ensenyança aprenentatge de Baloo, amb aquesta escola.

L’escola antiga, parlo del s.XVII, estava basada amb el mètode i l’ordre, s’emmarcava dins una excessiva disciplina, penso, i es caracteritzava per tres aspectes concrets; el magistercentrisme, l’enciclopedisme, i el verbalisme o passivitat.

El fet de ser magistercentrista volia dir que considerava el mestre com a base i èxit de l’educació. Com és el cas de Baloo en la novel·la. Tothom confia amb ell com a personatge que té el màxim poder en l’educació dels llobatons, els qui han de rebre l’educació de Baloo per sobreviure a la jungla, o això és creu. El mestre en aquesta escola, era qui organitzava el coneixement i el transmetia als seus alumnes sense dret a debat. El mestre era el model, el guia, tenia la veritat a les seves mans i els alumnes havien de limitar-se a obeir-lo i imitar-lo. El càstig era present en aquesta educació, i es realitzava en forma de retrets o mitjançant el càstig físic, com fa Baloo com podem observar a la primera i tercera cita en cursiva que trobem al principi del post.

L’enciclopedisme entre d’altres coses, responia al fet de considerar que tot allò que l’alumne rebia del mestre o del manual, havia de ser memoritzat per sortir de l’escola amb un èxit acadèmic. Com podem veure en la quarta cita en cursiva, Mowgli havia de memoritzar tot allò que Baloo, el seu mestre li ensenyava, sinó, rebia un mastegot de l’ós.

Per últim, trobem en aquesta escola el verbalisme, el qual ens indicava que el mètode d’ensenyança era el mateix per a tots els alumnes i en totes les ocasions. El repàs s’entenia com la repetició del que deia el mestre i tenia un paper fonamental en aquest mètode.

Jo, no sé vosaltres, però trobo una similitud entre el mètode d’ensenyança de Baloo i el de l’escola antiga, sense lloc a dubte.

Comparem els Bandar-Logs, Bagheera, Mowgli i Baloo de Kippling amb els de Disney.

Després de mirar vídeos i més vídeos sobre els fragments de la pel·lícula de Disney que estan musicalitzats, que en són molts, he decidit penjar aquest ja que em permet parlar i analitzar l’actitud dels diferents personatges que en surten.



D’una banda, parlar dels Bandar-Logs dels quals Kipling escrivia:

“... el poble dels simis, els simis grisos, el poble sense llei, els que tot s’ho mengen”
“La compassió del poble dels simis! –va grunyir Baloo-. És com la calma d’un torrent de muntanya! Com la frescor del sol d’estiu!”

“Els simis no tenen cap llei. Són pàries. No tenen llengua pròpia, sinó que fan servir les paraules robades que senten per casualitat quan ens escolten i ens espien des de les branques. Ells no fan com nosaltres. No tenen ningú al capdavant. No es recorden de res. Són fanfarrons, xerraires, i presumeixen de ser un gran poble que molt aviat farà coses grandioses a la jungla, però només cal que caigui una nou perquè es distreguin, es posin a riure, i s’oblidin de tot”.

“N’hi ha moltíssims, són dolents, bruts, desvergonyits, i l’únic que desitgen, si és que tenen cap desig concret, és cridar l’atenció del poble de la jungla”.

“No tenen ni llei, ni crit de caça, ni ningú que els guiï; només paraules absurdes i unes mans petites de rondaires potiners”.

En el vídeo apareix el Rey Louie, rei dels simis. Aquest personatge creat per Disney és totalment oposat a la idea que Kipling ens fa arribar d’aquest poble. Un poble sense lleis no pot tenir un rei al capdavant. Tenir un rei significa tenir unes normes, unes lleis, estar a la seva disposició. Tot i això, Disney els presenta igual d’esbojarrats i despreocupats que Kipling, tot i que la pel·lícula afegeix l’objectiu per part dels simis, d’aconseguir el foc dels humans la qual cosa també va en oposició de Kipling, ja que ell ens transmet que tot objectiu que tinguin els simis desapareixerà quan qualsevol fet insignificant els distregui.

D’altra banda, en el vídeo trobem Bagheera, Baloo i Mowgli. Sobre l’humà, dir que s’assimila al comportament que té davant dels simis descrit per Kipling, ja que se’l veu despreocupat, confiat i amb ganes de divertir-se i passar-s’ho bé. Sobre Bagheera, dir que sembla el més sensat, com també he percebut al llibre. El que té les coses més clares i no pensa en divertir-se ni es despreocupa mai de l’infant.

Sobre Baloo però, tinc més a dir. Com en l’anterior post ja he explicat, baloo en la pel·lícula de Disney no és un mestre tant estricte com el que Kipling ens descriu, més aviat és una mainadera de Mowgli i no pas un instructor. M’agrada més aquesta imatge d´ós vitalista de cara als nens que no pas un instructor de l’antiga escola com el que Kipling ens descriu per exemple en aquests petits fragments de l’obra:

“Mestre de la llei que estomaca els cadells”.

“Tot el que deia Baloo dels Bandar Logs és veritat”.

“Ben segur que Baloo em pegarà”.

“Això us donarà una idea de tot el que Mowgli havia d’aprendre de memòria; i es cansava molt repetint el mateix centenars de vegades”.

Però perquè comparo Baloo amb un mestre de l'escola antiga? Doncs, com que aquest port ja s'esta fent molt llarg, ho trobareu explicat al següent post titulat: Baloo, un mestre de l'escola antiga, que trobareu a l'apartat de El llibre de la Jungla, i al de Pensaments.

Els personatges del llibre de la jungla de Kipling adaptats per Disney. Què n'opines?

Kipling va inventar a Mowgli, Kaa, Baloo, Shere Khan, Tabaquí, Bagheera, els Bandar-Logs i la resta de personatges del Llibre de la Jungla, sobre el paper; Disney per la seva part, els va animar i immortalitzar al cinema.

Han estat moltes les crítiques, a favor i en contra d'aquesta adaptació, però com ja he escrit altres vegades, tot té els seus pros y contres, per tant, intentaré exposar-los sense emetre cap judici que perjudiqui ni la literatura ni el cinema.

Em centraré a parlar d'alguns dels animals que Kipling creà i que Disney adaptà o obviar en la seva pel·lícula estrenada el 1967 als Estats Units. Però abans, vegem aquest vídeo de Kaa i fixem-nos en la relació que aquesta té amb Mowgli a la pel·lícula.



Kipling creà una serp anomenada Kaa, molt necessària en el transcurs de la novel·la, ja que recordem, és imprescindible per salvar al protagonista de les mans dels Bandar-Logs, de manera que, no pot definir-se com a enemic de Mowgli sinó més aviat, com un aliat. Disney en canvi, ens presenta a Kaa com un personatge dolent, que no intenta res més que hipnotitzar Mowgli per menjar-se’l.

A més, si ens hi fixem, al final del vídeo apareix Shere Khan. En el llibre, Kipling ens descriu com Shere Khan ataca el poblat dels pares de Mowgli i per aquesta raó el nen apareix a la jungla. Disney per la seva part, obvia aquesta part de la novel·la fent que Mowgli arribi a la jungla dins d’una canastilla flotant per un riu. A més cal dir, que un fet tant important a la novel•la com és la mort del tigre gràcies a l’astúcia del nen i l’ajuda que li presten Akela i el germà gris així com els bous, que és cert que Kipling podria haver-li donat més força, es presenta distorsionat a la pel·lícula de manera que Shere Khan, en lloc de morir a mans de Mowgli, fuig espantat de la jungla.

Disney, per aconseguir aquesta fantàstica pel·lícula, que recordem, no pretén ser una copia del llibre sinó una lliure adaptació d’aquest, no només obvia certes parts de la novel·la sinó que n’afegeix d’altres com ara el personatge del Rey Louie, el rei dels Bandar-Logs que no existeix en les pàgines escrites per Kipling. La història del rei simi de la pel•lícula, va en contra de les descripcions de Kipling en quan a aquest poble. Són el poble sense lleis, diu l’autor, per tant, no tenen jerarquies ni ordres, així doncs, la figura d’un rei que respon a aquesta jerarquia i a l’existència de normes és antagònica a les idees de Kipling sobre els simis del llibre que no tenen lleis ni en volen tenir.

D’altra banda, Tabaquí no existeix a l’adaptació de Disney, així com tampoc apareix el fragment en que Bagheera ofereix un bou a canvi de la vida de l’humà. A més, i ja per acabar, el caràcter de Baloo, canvia radicalment, passant de ser el mestre de l’escola antiga que descrivia Kipling, a ser un ós bondadós i que pensa tan sols en viure cada dia com si fos l’últim.

Tot i això, i més diferències entre pel•lícula i llibre, en ambdós llocs, ELS ANIMALS ES VAN HUMANITZANT MENTRE L'HUMÀ VA APRENENT A SER SALVATGE.

Reflexió dels personatges de "El viento en los sauces".

El Gripau és el centre i nexe del conte. És un personatge que davant de les virtuts que caracteritzen els comportaments dels seus amics (noblesa, solidaritat, altruisme), en ell tot són defectes (avarícia, egoisme, vanitat), exemplifica en certa manera, el concepte d’ovella negra, que sempre és present en la família o en el gruo d’amics, en major o menor grau.

Però és cert, que alhora, el Gripau, fa que la vida dels altres animals sigui menys monòtona i avorrida, i per tant, més excitant. D'aquesta manera Grahame, humanitza tot el conte donant-li una profunditat que converteix un simple conte en un clàssic.

Els protagonistes d’aquesta novel·la, així com també d’altres personatges, gairebé la totalitat, exemplifiquen la vida senzilla i l'amistat, el misticisme, l’aventura, la moralitat i el recolzament. Per tant, a partir d’aquest gran clàssic de literatura infantil anglesa, podem treballar amb els nens els valors com ara l’amistat i la lleialtat, i podem debatre sobre si és o no satisfactori, dur una vida ocupada, i laboriosa, i si els senzills plaers del menjar i la beguda amb amics sacien només la set i la gana o també la necessitat humana de l’amistat i la companyia.

Personatges de "El viento en los sauces".

Talp: Animal inquiet, solidari i servil.

Rata d'Aigua: Amb la careta petita, marró, seriosa i rodona, amb bigotis, unes orelles polides i petites i un pèl espès i sedós, és un animal assossegat, previngut i amant de la seva llar.

Gripau: Milionari, avariciós, capritxós, egocèntric i sempre ficat en problemes. Sociable i centre de totes les atencions, un generós egoista, un recelós. Un animal voluble per naturalesa, sempre dominat per la seva imaginació.

Teixó: Un bon ermità, és la veu de l'experiència i la saviesa.

Rata de Mar: Flaca i de rostre afilat, una mica inclinada d’espatlles. Les cames primes i llargues i amb els ulls amb moltes potes de gall.


* Altres personatges: Poltry i la Nutria, el Flautista, el Gitano, los armiños, las comadrejas, la hija del carcelero, el sargento policía, los erizos, el zorro, el caballo gris, los soldados, centinelas y el escribano, los hurones, el anciano carcelero, la lechuza, etc.

L'anglaterra Victoriana de principis del segle XX transformada amb novel·la infantil.

Perquè es diu que el els personatges de “El vent entre els salzes” són una pura representació de les classes socials angleses de l’època Victoriana de principis del segle XX?

Doncs perquè el Gripau, per exemple, que és el personatge més crucial de la novel·la, representa als membres de les classes més altes amb les seves joies, els seus capricis i la seva fanfarroneria. La Rata d’Aigua i el Teixó, representen la classe mitja amb la seva modèstia però supèrbia, alhora. I finalment, el Talp, l’últim protagonista d’aquesta novel·la, representa la classe baixa, donada la seva pròpia naturalesa.

Característiques físiques i psíquiques de les bruixes d'El màgic d'Oz.

Són quatre les bruixes que apareixen al llibre que ens ha tocat treballar aquesta setmana. Dues (la del Nord i la del Sud) són bones i les altres dues (la de l’Est i la de l’Oest) malvades. Tot i que en el llibre no representen el pes moral màxim, ja que prevalen els valors i el creixement personal, elles quatre podrien simbolitzar el bé i el mal que en tota vida hi són presents, per tant, si la vida és com el caminar per un camí de rajoles grogues, aquest camí tindrà moments bons (com el fet de conèixer algú amb qui et compenetres, una tarda d’amigues a la platja, el retrobament d’algú estimat que perderes de vista, la satisfacció d’aconseguir allò tan desitjat o de veure els fruits dels teus esforços, etc) i moments dolents (la mort d’un ésser estimat, la dificultat i estrés de les èpoques d’exàmens, els càstigs que ens posen els pares de petits, el fet de tenir que prendre decisions difícils, etc.).

Les bruixes bones, ajuden a Dorothy a tornar a casa. Els moments bons de la vida, ens ajuden a enfrontar-nos als dolents i ens animen a seguir endavant tot fent-nos veure les coses d’una manera positiva. Les bruixes dolentes, que en la novel·la una mor però l’altra si que fastigueja a Dorothy, serien per tant com els moment difícils de la vida que ens angoixen, ens enfonsen, fan que les coses simples esdevinguin grans obstacles, ens fan patir, suar, plorar, però com Dorothy va fer, els podem vèncer, fent que prevalguin sempre els bons moments. I si cal, lligaria això amb el Déu Pan, que ja ens va sortir dins les curiositats de Peter Pan, que té la virtut de l’oblit i per tant, podria ajudar-nos a oblidar els mans moments (tot i que es cert que ens fan créixer i per tant en el fons no són tant malèvols) i recordar els bons, els que ens han fet gaudir de l’únic camí de rajoles que podem viure.

Bruixa de l’Est:

Físicament: “Encara se li veuen dos dits del peu que surten de sota un cap de biga” (pàg. 18), “Sortien dos peus calçats amb unes sabates de plata molt punxegudes” (pàg.18), “Quant van veure que la Bruixa de l’Est era morta” (pàg.19), “Era tan vella –explicà la bruixa del Nord–, que s’ha evaporat ràpidament al sol” (pàg.21).

Psicològicament: “T’estem molt agraïts perquè has mort la malvada Bruixa de l’Est i has alliberat el nostre poble de l’esclavatge” (pàg.17-18), “Era la malvada Bruixa de l’Est, com ja t’he dit –contestà la petita dama–. Feia anys que tenia esclavitzats els Mastegaires de nit i de dia” (pàg.19), “Només que no sóc tant poderosa com ho era la bruixa dolenta que governava aquí” (pàg.19), Les que viuen a l’est i a l’oest si que eren bruixes dolentes” (pàg. 19).

Bruixa del Nord:

Físicament: “El (capell) de la dona era blanc, i aquesta darrera portava una túnica blanca que li queia en plecs des de les espatlles, una túnica tota esquitxada d’estrelletes que brillaven al sol com diamants” (pàg.16), “La petita dama, devia ser molt més vella, ben segur: tenia tot d’arrugues a la cara, i els cabells gairebé blancs, i caminava una mica encarcarada” (pàg.17), “Però la velleta avançà cap a la Dorothy, li féu una profunda reverència, i va dir, amb una veu molt dolça” (pàg. 17), “Va dir la velleta, sense immutar-se” (pàg. 18). “Com ja t’he dit –contestà la petita dama– (pàg. 19).

Psicològicament: “Sou molt amable” (pàg.18), “Però jo soc una bruixa bona i el meu poble m’estima” (pàg.19), “Només que no soc tan poderosa com ho era la bruixa dolenta que governava aquí, que, si no, jo mateixa hauria alliberat aquesta bona gent”, “No em puc equivocar” (pàg.19), “Les que viuen al nord i al sud, són bruixes bones” (pàg. 19).

Bruixa de l’Oest:

Físicament: “La malvada Bruixa de l’Oest només tenia un ull, però aquest ull era tant potent com un telescopi i podia veure-ho tot” (pàg.117), “De la mossegada no en sortí ni una gota de sang” (pàg.127), “De fet, la vella Bruixota” (pàg. 128).

Psicològicament: Les que viuen a l’est i a l’oest si que eren bruixes dolentes” (pàg. 19), “Més irritada que mai, va fer sonar dues vegades el seu xiulet d’argent” (pàg.118), “I la malvada bruixa va dir a la Reina de les Gralles“ (pàg. 118), “Però era una bruixa molt poderosa, tant com malvada” (pàg.121), “La malvada bruixa es quedà alhora sorpresa i preocupada quan va veure el senyal en el front de la Dorothy” (pàg. 125), “Vine amb mi i obeeix totes les meves ordres, si no vols fer la mateixa fi que el Llenyataire de Llauna i l’Espantaocells“ (Pàg 125), Sovint la Bruixa l’amenaçava de pegar-li amb el vell paraigua que portava a la mà. Però a la vegada no gosava pegar a la Dorothy, a causa del senyal que duia al front” (pàg.127), “Perquè la Bruixa era tan dolenta que la sang se li havia assecat feia molts anys” (pàg.127), “La malvada tenia moltes ganes de quedar-se les sabates de plata” (pàg. 127), “vigilava constantment a Dorothy” (pàg. 127), “La Bruixa tenia massa por de la fosca per a atrevir-se a entrar a la cambra de la Dorothy durant la nit per robar-li les sabates, i l’aigua encara li feia més por que la fosca, i per això no gosava mai atansar-se a la Dorothy quan aquesta es banyava.” (pàg.128).

Bruixa del sud:

Físicament: “La van trobar molt bonica i jove. Tenia els cabells de color vermell molt viu, i li queien en rínxols damunt les espatlles. Portava un vestit completament blanc; però els seus ulls eren blaus, i miraven a la nena amb simpatia” (pàg.205-206), “Ara veig ben bé que sou tant bona com bonica!” (pàg.208).

Psicològicament: “Les que viuen al nord i al sud, són bruixes bones” (pàg. 19), “Ara veig ben bé que sou tant bona com bonica!” (pàg.208), “Glinda, la bona fada, baixà del seu tron de robins per donar a la nena una besada de comiat, i la Dorothy li donà les gràcies per totes les bondats que havia tingut per a ella i els seus amics” (pàg.210).

Personatges de "Peter Pan".

Senyor Darling: George, és el pare dels tres nens. Un home materialista i frívol dedicat a les cotitzacions i a les accions que se sentirà culpable de l’absència dels nens durant les seves aventures a l’illa.

Senyora Darling: És la mare dels tres nens, una dona de poc caràcter que guardava un petó a la comissura dels llavis que en un principi sembla impossible d’aconseguir però que finalment s’endurà Peter Pan.

Wendy Moira Angela Darling: És la filla dels Darling que somia contínuament amb una illa i amb la paraula Peter, que al cap d’un temps deixa de ser un somni i esdevé una fantástica aventura del tot real. Tot i ser una nena, veiem en el llibre com es comporta com una verdadera mare. Té un gran talent per contar contes i per donar afecte als que estima. Després d’aquesta aventura, la necessitat de l’afecte maternal la supera i decideix tornar a casa amb els seus germans.

John i Michael: Són els dos fills dels Darling que acompanyen a la seva germana en totes i cadascuna de les seves aventures al país del mai més fins que decideixen tornar. Tot i que valoren i estimen molt la seva germana, poc a poc deixaran de veure-la com a tal per a veure-la com una mare. Durant l’estança a l’illa es porten molt bé amb els nens perduts i amb Tigridia. Tot i que són personatges del llibre, tenen poca importància per seu desenvolupament.

Nana: Una gossa Terranova que feia de mainadera dels petits Darlings.

El Capità Ganxut: És l’etern rival de Peter Pan. Un home que és igual de valent com de covard.

Smee: El pirata lleial al capità Ganxut per excel·lència.

Peter Pan: És un nen valent, orgullós i arrogant, que se sol oblidar fàcilment de les persones o cases que ha vist moments enrere. Cada nit vola fins a la finestra dels Darling ja que li agraden els contes que la senyora Darling conta als tres germans. És un nen que mai serà adult ja que no està disposat a acceptar les responsabilitats que això comporta. A més, és qui cuida i guia les ànimes dels nens morts. Serà qui invita a Wendy i als seus germans a viure l’aventura al país del Mai Més i qui acabarà finalment amb el terrible capità Ganxut.
Campaneta: És qui està des del primer moment amb Peter i possiblement la causa de que aquest sigui tant presumit i orgullós. És molt gelosa i té moments de molta dolenteria, com quan ordena matar a Wendy, però en realitat no és dolenta i arriba a ser companya de Wendy en alguns punts de la novel·la.

Tigrilla: És la jove princesa dels Piccaninny.

Els Piccaninny: (lobo Flaco, Geo Scourie, Chas Turley i Foggenty). Són indis que arribaren al país del Mai Més per medis desconeguts. Són eterns rivals dels pirates tot i que de vegades també es porten malament amb els nens perduts.

• Altres personatges que surten a la novel·la o en són nombrats: Els nens perduts (Tootles, Nibs, Slightly, Curly i els bessons), els pirates (Cecco, Bill Jukes, Cookson, Mrphy el Negre, noodler, Alf Mason, Robert Mullins, etc), les fades, el cocodril, Jane, Margaret, etc.

Personatges de "El màgic d'Oz".

COMPANYS DE VIATGE I D’AVENTURES.

Dorothy: És la protagonista d’aquesta novel·la. Una petita nena òrfena que viu a Kansas amb la seva tia Em, el seu oncle Henry i el seu gos Totó. Després de ser transportada per un cicló al país d’OZ, Dorothy, afronta amb valentia i decisió les dificultats que se li imposen al llarg del camí, no havent en ella un sol moment de debilitat o flaquesa al llarg del viatge. Sempre decidida a afrontar tots els perills amb un únic objectiu, tornar a casa amb els seus tiets.

Totó: És el gos que acompanya a Dorothy durant tot el camí. A més, és la causa de que Dorothy sigui enlairada pel cicló, i també, que se li escapi el globus amb el que havia de tornar a Kansas. De color negre i amb un pelatge sedós i ulls negres, és simpàtic i la millor mascota que Dorothy podria tenir. És un animaló, ple de tendresa i dolçor, que acompanya sempre al lector amb les seves anècdotes, confortant-lo i entretenint-lo al màxim.

L’espantaocells: Acompanya a Dorothy durant el viatge per tal de demanar-li al màgic d’Oz un cervell per a pensar. És un simpàtic personatge que tot i ser definit per Baum com un ésser poc intel·ligent al principi, l’Espantaocells ens mostra al llarg de la novel·la que té una mica de cervell, i que a poc a poc va aprenent noves coses que és evident, que si no tingués cervell des de un bon principi, no ho podria fer. A l'aconseguir el seu anhelat tresor, la seva autoestima augmenta, sentint-se més important i arribant fins i tot a governar el seu propi país. No és un ésser fràgil, però té un punt feble que podria acabar amb ell en qualsevol moment i, tot i no haver estat instruït, és molt intel·ligent a l'evitar-lo, ja que una espurna podria esgotar la seva existència i apagar la seva vida per complet.

El Llenyataire de Llauna: És un personatge fort i valent, l'única cosa que li manca i demanarà al gran màgic d’Oz és un cor de debò per a poder tenir sensibilitat, doncs ha estat víctima d'una bruixa que l’ha convertit d'un home de carn i ossos en un ésser de llaura. Tot i ser definit del Baum com un ésser sense cor, el llenyataire és del tot bondadós i amigable, i cuida sempre de no ferir pas ningú. Aquesta immensa bondat, porta al Llenyataire de Llauna a governar el seu propi país, el dels Parpellols.

El Lleó Covard: Tot i tenir una aparença esgarrifant, difícilment aconsegueix espantar una mosca i és que com ja indica el seu nom, és un felí poruc, tremendament covard i desgraciat, ja que tem a tot ésser vivent. El Lleó arriba, sense tenir en compte la seva covardia, a salvar a Dorothy i als seus companys més d'una vegada, però ell no es reconeix com un ésser valent, fins que Oz no li dóna el “fals coratge” que li fa pujar l’autoestima aconseguint la confiança necessària en si mateix per poder arribar a ser el Rei de les Bèsties.


ALTRES PERSONATGES.

La tia Em: És una dona despreocupada del seu aspecte que se sobresalta quan la nena riu i la mira amb una expressió d'estranyesa, enduent-se la mà al cor, ja que no entén pas que és allò que la pot fer riure. Tot i ser anteriorment una noia alegre, Kansas l’havia tornat grisenca i trista.

L’oncle Henry: És un home que treballa de sol a sol i ignora què és l’alegria. També té una tonalitat grisenca i des de la seva llarga barba fins a les seves rústiques botes, la seva expressió és solemne i dura. Tot i estar molt pendent de la seva granja no es despreocupa pas de la seva neboda Dorothy.

Mastegaires: Són els habitants del país d'Orient, els quals eren governats i esclaus de la Bruixa maligna de l'Est que va ser morta per Dorothy al caure-li la seva casa damunt. Són éssers bondadosos, passius i amables que gràcies a Dorothy són per fi lliures del seu esclavatge. El color predominant tant en aquests ésser com en la seva regió és el blau.

Locasta: És una de les dues bruixes bones del país d’Oz, la del Nord. És la que anima a Dorothy a emprendre el camí cap a la ciutat de les Maragdes tot donant-li les sabates de plata i un petó protector de les forces malignes del país. Físicament és una anciana de cabells blancs i arrugat rostre descrita per Baum com una dona solidària i respectuosa.

Boq: És l'amo d'una meravellosa residència de l’Est, un dels Mastegaires més rics de l’indret. Convida a Dorothy a participar d'una festa que ell mateix ha organitzat a casa seva en honor de la nena de Kansas ja que els ha alliberat de l’esclavatge. Boq és un amable ciutadà, de gran cor, que estava feliç per tornar a ser amo de la seva vida altra vegada, i va agrair a Dorothy tot i que a causa del seu vestit blanc, la va considerar una fetillera o bruixa.

Glinda: És la bruixa bona del Sud que ensenya a Dorothy a utilitzar les sabates de plata per a poder tornar a casa amb els seus tiets. A més, gràcies al poder del Capell d’Or, envia als altres tres companys de viatge de Dorothy a les terres que governaran a partir d’ara, lliurant-los de tot perill per arribar-hi.

Kalidahs: Són feres monstruoses amb cossos d'óssos i caps de tigres, amb arpes llargues i afilades, tan forts i corpulents que serien capaços d'obrir en dues a una gran bèstia com el Lleó. Fan la seva aparició en el setè capítol, i estan a punt de matar al petit grup; però una brillant idea de l’Espantaocells, la increïble rapidesa amb la qual va actuar el Llenyataire, i la valentia que va demostrar tenir el Lleó en aquest moment, van assolir la salvació del grup, i per tant, el fracàs dels Kalidahs.

La cigonya: És un personatge curiós i caritatiu ja que sense ella, l’Espantaocells hagués quedat per a sempre penjat d'una vara enmig del riu.

La Reina dels Ratolins i els seus súbdits: La Reina dels Ratolins no és altiva sinó que és molt respectuosa, així com els seus súbdits. Són éssers petitons però que aconsegueixen salvar el Lleó del camps de roselles i per tant, són del tot imprescindibles per poder arribar al feliç desenllaç de la novel·la.

Els habitants de la Ciutat de les Maragdes: Aquests ciutadans són bondadosos, curiosos i agraïts pels favors que Oz els "havia brindat" fa ja molt de temps. Baum els descriu de color verd, així com tot el que es trobava en aquella ciutat, però en realitat, només era un efecte òptic de les ulleres que tot habitant o visitant estava obligat a dur. Entre ells es destaquen tres personatges que van ajudar a Dorothy en el País de Oz: El guardià de la porta, El soldat i La donzella verda.

El guardià de la porta: És el personatge que té la funció d'obrir la porta que separava la Ciutat de les Maragdes de la resta del regne. Aquest homenet verd és un tros de pa, amigable i curiós però bon instructor i conseller. Segueix sempre atentament les ordres del seu governant i és molt complidor, a més de respectar, voler i avalar al seu senyor.

El soldat: És qui envia els missatges de l'exterior al Gran Oz. És de color verd i no és per res conversador, ja que segueix estrictament les ordres del gran màgic. Tot i això, sí que és cert que va aconsellar a Dorothy en la seva partida al país del sud.

La donzella verda: Amb tint verd a la pell, és acurada i dolça. Segueix fidelment les ordres donades, encara que la seva principal funció sigui la d'atendre als estranys que desitgin ser atesos, o millor dit, als intrusos que visitin el castell d’Oz.

Els Parpellols: Havien estat esclavitzats per la Malvada Bruixa d’Occident. Però quan van saber que Dorothy l’havia mort, van ser salvats de l’esclavitud i van ajudar a Dorothy a reunir de nou al seu equip de viatge. Fet això, van demanar al Llenyataire de Llauna que en acabar el viatge i aconseguir el seu cor, tornes per a governar-los, i així és com va ser. Val a dir que el seu color preferit és el groc i per això tota la regió es basava en aquest color.

La Maligna Bruixa d'Occident: Té esclavitzats els Parpellols des de fa molt de temps i aconseguir fer fora de les seves terres al gran màgic d’Oz. Té un sol ull però molt potent que el fa servir per impedir que Dorothy i els seus companys arribessin a les seves terres. Però com a tots els contes, el poder del mal no aconsegueix afectar al protagonista i Dorothy la va matar. Aquest temut personatge té un punt dèbil, l’aigua, que és el que acaba amb la seva vida i aconsegueix la llibertat dels Parpellols de les mans de Dorothy.

Màgic d’Oz: És un homenet d’avançada edat provinent de Omaha que feia molts anys va treballar de aeronauta remuntant globus aerostàtics en un circ de la seva ciutat, com entreteniment. Però un dia els fils es van enredar, quedant a la deriva del vent. I d'aquesta manera va arribar a la ciutat de les Maragdes, on va ser considerat un gran mag tot i que realment és un terrible farsant. A més, anys abans d'arribar a la Ciutat Esmeralda, el suposat mag havia fet de ventríloc, i d'aquest mètode es va valer per a fer creure als habitants i a les mateixes bruixotes -bones i malvades- que era un veritable mag. El Gran Oz, si bé confessa no ser un bon mag, exigeix ser tractat com una bona persona.


Altres personatges que surten a la novel·la o en són nombrats: Els Micos Alats, la briuxa de l'Est, el gat mesquer groc, llops, les gralles salvatges, l’eixam d’abelles, les noies soldats, Quelala, Gayalette, la princesa de porcellana, els caps de martell, etc.

Reflexió dels personatges de "L'illa del tresor".

Els personatges de L'illa del tresor no són fets d'una sola peça, és a dir, no són plans. Si els haguéssim d’englobar a tots mitjançant un adjectiu, jo escolliria “personatges humans”, ja que són personatges que ben bé podrien formar par de la nostra societat. Evolucionen, canvien, retrocedeixen, traeixen, dubten, lluiten, es recolzen, s’equivoquen, es superen, s’esgoten, es contradiuen... és a dir, són humans. D’humans n’hi ha de més bons que d’altres, i en la novel·la això hi queda reflectit. Stevenson, com ja he dit anteriorment, no crea personatges estereotipats, tipificats, o bons o dolents, sinó que els humanitza. Crea personatges bons amb defectes i capaços de trair, i personatges dolents amb virtuts i amb capacitat de ser lleials. Aquesta elecció de Robert Louis Stevenson, a l’hora que ens allunya ja dels contes i els seus personatges plans, l’ajuda a mostrar a través dels seus capítols molts dels valors amb els que convivim (traïció, ambició, atreviment, risc, crueltat, lleialtat, aferrament, soledat...) i a desequilibrar-nos al llegir la novel·la, enganyar-nos, però no amb mala intenció, sinó amb l’objectiu d’intrigar-nos, de voler saber més, en definitiva, d’arribar a l’última pagina i llegir l’últim Peces de Vuit del lloro Flint.

Personatges de "L'illa del tresor".

PROTAGONISTES I MARINERS LLEIALS.

Jim Hawkins: És el jove que protagonitza la novel·la i a l’hora el narrador principal. Un noi treballador que viu a l’hostal dels seus pares, l’Almiral Benbow. La sort el portarà a viure una fantàstica aventura a bord d’un vaixell anomenat la Hispaniola.

Doctor Livesey: És metge i amic de Trelawney. S’embarca en aquesta aventura des del precís moment que li arriba el mapa del tresor a les seves mans. Cuida molt de Jim, però no és d’estranyar, és una persona molt diplomàtica que fins i tot accedeix a fer cures als amotinats malferits. Pulcre, polit, d’ulls negres i perruca empolvorada, esdevé narrador en alguns dels capítols de la novel·la.

Mare i pare d’en Jim: Posseeixen un hostal, l’Almiral Benbow, on comença el relat. En els primers capítols és assaltat pels pirates que busquen el mapa. Però abans, el pare d’en Jim mor. La seva mare continuarà duien l’hostal després de que en Jim marxi a l’illa, amb l’ajuda d’un mosso que li ha proporcionat l’hisendat.

L’hisendat Trelawney: És un home ingenu i massa xerrameca. Assumeix la responsabilitat d’aconseguir un bon vaixell i una tripulació per tal de poder començar l’aventura. Ho aconsegueix a través dels seus contactes però no s’adona de la jugada que li fa John Silver amb la tripulació que tria. S’emporta tres dels seus criats a l’illa; en Joyce, en Hunter i en Redruth.

Capità Smollett: És el Capità de la Hispaniola. Des del primer moment desconfia de la tripulació però per falta de proves es resigna a seguir el camí. Serà ferit durant l’assalt al fortí, però retornarà a Anglaterra on es recuperarà tranquil·lament.

Thomas Redruth: És un dels criats de Trelawney, el guardabosc, que forma part de la tripulació que s’embarca a la cerca del tresor. Mor durant l’estacada d’un tret realitzat pels amotinats.

Hunter: Criat també de Trelawney, que tot i no morir en l’atac on va perdre la vida Thomas Redruth, queda ferit i mor en poc temps.

Joyce: El tercer dels criats amb qui Trelawney compta per a l’aventura. Ell tampoc té la sort d’emprendre el viatge de tornada a Anglaterra; mor a l’illa.

Dance: És el superintendent i s’encarrega de perseguir els pirates qual assalten l’Almirall.

Dogger: És ajudant del superintendent Dance. És qui acompanya a Jim a casa del Doctor Livesey.

Ben Gunn: Ex tripulant del Walrus. Va ser abandonat a l’illa del tresor quan va tornar-hi amb els seus companys de tripulació en busca del tresor del capità Flint sense èxit. El troba Jim a l’illa i n’informa al Doctor, a l’Hisendat i al Capità. Passarà per tant a formar part del grup dels lleials i els ajuda a fer embogir els pirates quan ja són prop d’on teòricament trobaran el tresor.

.

PIRATES I MARINERS DESLLEIALS.

Billy Bones: Amant del ron, és un vell mariner que tria l’almirall Benbow per tal de refugiar-se dels tripulants que viatjaven amb el Walrus quan Flint va amagar el tresor a l’illa. Aquest va donar el mapa a Billy, company seu, i ell l’amaga en el seu cofre tot i que des del moment que Flint li entregà el mapa abans de morir, ja sabia que arribaria el dia que la resta de tripulants el busquessin per poder recuperar el tresor. Mor a l’hostal poc abans que l’assaltin els pirates.

Gos negre: Pirata que va a l’Almirall en busca de Billy Bones i discuteix amb ell. Finalment fuig ferit.

Pew: Pirata cec que amenaça a Billy a l’Almirall i participa en l’assalt a l’hostal. Mor trepitjat per un cavall.

Johnny i Dirk: Estan a les ordres de Pew. Dirk s’embarca a la Hispaniola.

John Silver El Llarg: És un pirata amb una cama de fusta i lloro a l’espatlla, el seu únic interès són els diners. Va pertànyer a la tripulació del Capità Flint i posseeix una taverna a Bristol que governa la seva muller de color. És astut i afable, però temut fins i tot pel mateix Flint, ell és qui ha organitzat l’expedició i el cop per apoderar-se del tresor i el vaixell. Com a membre de la tripulació de la Hispaniola fa de cuiner però més tard, esdevé el líder del motí. Durant la novel·la sembla que tingui una doble personalitat però no és més que una mescla de covardia i interès. Les presses de la resta de pirates i l’actuació d’en Jim, a qui agafa estima, trastoquen lleugerament els plans. Quan es veu perdut pacta amb el Doctor i finalment empren el viatge de retorn a Anglaterra tot i que al primer port on para la goleta fuig amb una part del botí. (De vegades al llarg de la novel·la és anomenat Barbcoa).

Capità Flint: És el lloro d’en Silver. Rep aquest nom en homenatge i record al sanguinari pirata Flint.

Arrow: Oficial de punt de La Hispaniola. Des de bon principi el Capità de la Goleta no el legitima com a bon mariner donada la seva poca autoritat i l’afició a l’alcohol. Mor abans d’arribar a l’illa.

Job Anderson: Contramestre de la Hispaniola tot i que després de la mort de Arrow, agafa el seu lloc.

Timoner Israel Hands: Artiller d’en Flint que acaba unint-se al bàndol dels amotinats i mor a mans de Jim després de que aquest recuperes la Hispaniola.

O'Brien: Pirata del casquet vermell que es queda amb Israel Hands a l’Hispaniola i mor assassinat per aquest. Posteriorment, Jim, el tirarà per la borda.

George Merry, Tom Morgan, Alan: Amotinats a les ordres de Silver.

Capità Flint: No és un personatge que surti a la història de l’illa del tresor, però la seva vida i ell com el pirata sanguinari més temut del moment, dóna molt joc en la novel·la i per tant, es fan diverses referències a aquest capità deslleial. Molts dels seus tripulants són a bord de la Hispaniola en busca del tresor que fa anys havien enterrat.

• Altres personatges que surten a la novel·la o en són nombrats: Abraham Gray, Taylor, Senyora Crossley, Blandy, Hawke, Roberts, Allandyce, etc.