Gus Van Sant presenta i dirigeixi al 2001 una història on apareixen diversos elements que recorden a un fet real. El veritable Forrester no es diu Forrester, sinó Salinger. I és d'ell, sens dubte, d'on Van Sant ha obtingut la inspiració necessària per a escriure aquest guió. Salinger, va escriure molt poques obres en la seva vida i, com li ocorre a Forrester, es va retirar de la vida pública i literària amb un llibre com a llegat.
La sinopsis de la pel·lícula ens diu que Jamal Wallace (Rob Brown) és un adolescent de 16 anys que viu a Nova York. Jamal és molt bo jugant al bàsquet, però la seva passió secreta és la literatura. William Forrester (Siguin Connery) és un novel·lista guanyador del premio Pulitzer que viu retirat del món i no ha tornat a publicar gens. Gràcies a una trobada casual, Forrester es converteix en el mestre de Jamal i li ajuda a desenvolupar el seu excepcional talent. Molt prompte, el escriptor ermità començarà a veure la vida d'altra manera i a apreciar la importància de l'amistat.
En aquest post trobareu un fragment de l'obra de Lewis Carroll i la seva adaptació al cinema per Disney. Després comentaré l'Oruga com a personatge i la finalitat de la seva relació amb Alícia.
-
- ¿Quién eres tú? -dijo la Oruga.
- Apenas sé, señora, lo que soy en este momento... Sí sé quién era al levantarme esta mañana, pero creo que he cambiado varias veces desde entonces.
- ¿Qué quieres decir con eso? -preguntó la Oruga con severidad-. ¡A ver si te aclaras contigo misma!
- Temo que no puedo aclarar nada conmigo misma, señora -dijo Alicia-, porque yo no soy yo misma, ya lo ve.
- No veo nada -protestó la Oruga.
- Temo que no podré explicarlo con más claridad -insistió Alicia con voz amable-, porque para empezar ni siquiera lo entiendo yo misma, y eso de cambiar tantas veces de estatura en un solo día resulta bastante desconcertante.
-No resulta nada -replicó la Oruga.
-Bueno, quizás usted no haya sentido hasta ahora nada parecido -dijo Alicia-, pero cuando se convierta en crisálida, cosa que ocurrirá cualquier día, y después en mariposa, me parece que todo le parecerá un poco raro, ¿no cree?
-Ni pizca -declaró la Oruga.
-Bueno, quizá los sentimientos de usted sean distintos a los míos, porque le aseguro que a mi me parecería muy raro.
-¡A ti! -dijo la Oruga con desprecio-. ¿Quién eres tú?
Con lo cual volvían al principio de la conversación. Alicia empezaba a sentirse molesta con la Oruga, por esas observaciones tan secas y cortantes, de modo que se puso tiesa como un rábano y le dijo con severidad:
-Me parece que es usted la que debería decirme primero quién es.
-¿Por qué? -inquirió la Oruga.
Era otra pregunta difícil, y como a Alicia no se le ocurrió ninguna respuesta convincente y como la Oruga parecía seguir en un estado de ánimo de lo más antipático, la niña dio media vuelta para marcharse.
Al capítol 5 del llibre, l’Alícia intenta parlar amb l’Oruga per culpa de la qual perd algun que altre cop els nervis, ja que Alícia no està acostumada a que li duguin la contraria tants cops ni tampoc a les contestacions tant seques de l’Oruga.
L’Oruga és al llibre com una antítesis del conill blanc. És un personatge relaxat, que no necessita res més que la tranquil·litat i un cigarret per passar la tarda i que no té altra feina ni preocupació que veure com la vida va passant.
En quant a la relació amb l’Alícia, crec que Lewis Carroll tenia molt clara la finalitat d’aquest personatge en vers la protagonista, i es que al meu parer l’Oruga és essencial per tal que l’Alícia s’adoni que no compren el seu estat i intenti buscar una resposta, una identitat. M’encanta el fet que Carroll hagi triat l’Oruga per a tal finalitat, i és que l’Oruga no és que sigui un animal amb molta identitat, està en constant metamorfosis i canvia amb un espai de temps tant reduït que dubto que tingui temps a coneixes en el cas que els animals pensin (que això és un gran debat que la classe ja ha discutit algun que altre cop a les aules). És com si algú que manca d’identitat et vulgues fer buscar la que tu has perdut, com si ell en tingués les claus. Però amb l’Alícia funciona, ja que l’Oruga la fa reflexionar, i tot i que no entén que l’Oruga li recepti paciència quan l’Alícia sap que ella canvia constantment. Tot i això l’Oruga intenta fer-li entendre que els canvis ocorreran sí o sí, i res pot fer per evitar-ho.
Aquests canvis que Lewis Carroll ens cita entre línies, són els canvis que els infants i adolescents sofreixen etapa rere etapa; canvis físics i també psíquics tot i que aquests últims passen més desapercebuts per la persona i sembla que no preocupen tant com els físics als nens. Aquests canvis afecten profundament a la identitat dels infants i especialment els psíquics, prenen força en l’adolescència, trastornen els nois i noies amb grans crisis psicològiques d’identitat que en molts casos s’allarguen segons els psicòlegs fins a la maduresa. L’Alícia es troba en aquesta edat, i per tant li toca viure aquests canvis. Carroll ens mostra una de les preocupacions més grans d’Alícia, dels infants.
De la mateixa manera si ens i fixem, cadascun dels personatges representa una característica dels infants. El cas més curiós que trobo és el de les cartes Cinc, Dos i Set, que representen sota el meu punt de vista, les excuses dels nens, o la Paloma que representa el fet de no escoltar, de tenir protagonisme i no deixar parlar. I es que Lewis Carroll amb aquesta obra va col·locar una nena madura (que està començant a entrar al món dels adults) en un món infantil, on els personatges físicament són adults però psicològicament són immadurs i no saben comunicar-se per molts que estiguin dotats de parla.
L’Oruga representaria al segle XXI, aquella gent que intenta fugir de l’estupida realitat inevitable, i s’aparta a una vora del camí per desconnectar i no pensar en res més que en el moment. L’avui i el demà són i seran com hagin de ser, recorda que els canvis ocorreran sí o sí.
Aquesta entrada, té com a principal finalitat, parlar sobre els finals del Màgic d’Oz; el del llibre escrit per Baum i el de la pel·lícula produïda per Metro-Goldwyn-Mayer.
Mentre la novel·la ens desvela el següent final: A l'arribar al país del sud, coneixen a la bruixa Glinda, que li diu a Dorothy, que la solució als seus problemes sempre ha estat en els seus peus. És així com les sabates de plata la transporten finalment de retorn a Kansas, on es reuneix amb els seus oncles entre petons i abraçades.
En la pel·lícula, Dorothy i Toto s'acomiaden dels seus amics, i segueixen les instruccions de Glinda de "copeja els teus talons junts i repeteix les paraules, “S'està millor a casa que en cap lloc". Llavors Dorothy es desperta a la seva habitació de la casa de Kansas envoltada de la seva família i amics i els conta el seu viatge. Tots riuen i li diuen que tot ha estat un mal son. Dorothy creu que tot ha estat real, i tota feliç abraça a Toto i li diu "Realment no hi ha lloc com la llar".
Des del meu punt de vista, el llibre està més aconseguit, tot i això, tampoc em desagrada la possibilitat que hagi estat un somni sempre hi quan no es reveli fins al final ja que la màgia que enganxa l’infant i al lector en general, o almenys a mi, em sembla ser que és el fet que existeixi tal País imaginari i pensar en la possibilitat de poder-ne ser un dels seus habitants.
Aquesta pel·lícula, des del meu punt de vista conté un guió força madur que, al contrari de moltes d’altres i ja no dic la de Disney, que no he vist però penso que té aquest punt, defuig l'infantilisme i no estalvia detalls foscos en el traç de situacions i personatges. És cert que això pot fer allunyar el públic infantil, però tot i ser una gran preocupació a nivell econòmic per part dels productors, jo penso que els més grans també ens mereixem pel·lícules que ens transportin al món dels infants, que molts hem obligat o deixat tan enrere que no ens adonem que és possible ser adult tenint un esperit d’infant.
D’aquesta pel•lícula em quedaria amb els següents fragments que m’han captivat i us vull fer arribar sabent que tenen múltiples interpretacions i que pot ser que no us transmetin res o que si que ho facin però no sigui el mateix que m’han transmès a mi.
“El beso es para la aventura más importante de todas”.
“Las lámparas son los ojos que deja una madre para cuidar de sus hijos”.
“Peter Pan vive ajeno a los sentimientos, no puede amar, es parte del enigma de su existencia”.
“Quiero hacerme un hombre i divertirme” – “Eso dices, pero yo creo que es tu mayor fingir”.
I per últim, un petit detall que espero no se us hagi passat per alt, i és que la pel•lícula comença amb el conte de la Ventafocs, ja que els contes són un motiu molt important en la novel•la com ja hem parlat a l’aula; doncs quan Wendy torna a casa després de tota l’aventura al País del Mai Més, són les 12 de la nit, segons marca el campanar d’una església que sobrevolen. Jo, us ho deixo aquí i ja hi donareu voltes.
Aquesta emocionant historia inspirada amb la vida de l’escriptor escocès James Mathew Barrie, fa, des del meu punt de vista, un retrat molt encertat del que era la personalitat de l’autor de Peter Pan, i de la seva relació amb els fills dels Davies que foren les principals fonts d’inspiració per a l’obra. Ens mostra al llarg dels minuts, com Barrie es va contagiar de l’esperit dels nens per escriure tant magnífic relat, sense descuidar però, la part més dura de la realitat. La pel·lícula no ens descriu només la part sensible de l’autor i l’infant que du dins, sinó que ens mostra la crueltat de la vida i les decepcions dels adults tot i que és cert, que no hi ha cap segon en la pantalla en el que el receptor no percebi la fascinació i la innocència infantil d’un adult que es resisteix a créixer.
Aquesta pel·lícula, m’ha ajudat molt a entendre l’autor i els seus pensaments així com, la seva personalitat i els perquès d’algunes coses de la novel·la.
Jo hem quedo amb aquesta frase: “El tiempo nos acaba dando caza a todos” y debatria la següent: “El fin es lo que importa”, ja que per mi, més important que la meta és el camí.
Després de mirar vídeos i més vídeos sobre els fragments de la pel·lícula de Disney que estan musicalitzats, que en són molts, he decidit penjar aquest ja que em permet parlar i analitzar l’actitud dels diferents personatges que en surten.
D’una banda, parlar dels Bandar-Logs dels quals Kipling escrivia:
“... el poble dels simis, els simis grisos, el poble sense llei, els que tot s’ho mengen” “La compassió del poble dels simis! –va grunyir Baloo-. És com la calma d’un torrent de muntanya! Com la frescor del sol d’estiu!”
“Els simis no tenen cap llei. Són pàries. No tenen llengua pròpia, sinó que fan servir les paraules robades que senten per casualitat quan ens escolten i ens espien des de les branques. Ells no fan com nosaltres. No tenen ningú al capdavant. No es recorden de res. Són fanfarrons, xerraires, i presumeixen de ser un gran poble que molt aviat farà coses grandioses a la jungla, però només cal que caigui una nou perquè es distreguin, es posin a riure, i s’oblidin de tot”.
“N’hi ha moltíssims, són dolents, bruts, desvergonyits, i l’únic que desitgen, si és que tenen cap desig concret, és cridar l’atenció del poble de la jungla”.
“No tenen ni llei, ni crit de caça, ni ningú que els guiï; només paraules absurdes i unes mans petites de rondaires potiners”.
En el vídeo apareix el Rey Louie, rei dels simis. Aquest personatge creat per Disney és totalment oposat a la idea que Kipling ens fa arribar d’aquest poble. Un poble sense lleis no pot tenir un rei al capdavant. Tenir un rei significa tenir unes normes, unes lleis, estar a la seva disposició. Tot i això, Disney els presenta igual d’esbojarrats i despreocupats que Kipling, tot i que la pel·lícula afegeix l’objectiu per part dels simis, d’aconseguir el foc dels humans la qual cosa també va en oposició de Kipling, ja que ell ens transmet que tot objectiu que tinguin els simis desapareixerà quan qualsevol fet insignificant els distregui.
D’altra banda, en el vídeo trobem Bagheera, Baloo i Mowgli. Sobre l’humà, dir que s’assimila al comportament que té davant dels simis descrit per Kipling, ja que se’l veu despreocupat, confiat i amb ganes de divertir-se i passar-s’ho bé. Sobre Bagheera, dir que sembla el més sensat, com també he percebut al llibre. El que té les coses més clares i no pensa en divertir-se ni es despreocupa mai de l’infant.
Sobre Baloo però, tinc més a dir. Com en l’anterior post ja he explicat, baloo en la pel·lícula de Disney no és un mestre tant estricte com el que Kipling ens descriu, més aviat és una mainadera de Mowgli i no pas un instructor. M’agrada més aquesta imatge d´ós vitalista de cara als nens que no pas un instructor de l’antiga escola com el que Kipling ens descriu per exemple en aquests petits fragments de l’obra:
“Mestre de la llei que estomaca els cadells”.
“Tot el que deia Baloo dels Bandar Logs és veritat”.
“Ben segur que Baloo em pegarà”.
“Això us donarà una idea de tot el que Mowgli havia d’aprendre de memòria; i es cansava molt repetint el mateix centenars de vegades”.
Però perquè comparo Baloo amb un mestre de l'escola antiga? Doncs, com que aquest port ja s'esta fent molt llarg, ho trobareu explicat al següent post titulat: Baloo, un mestre de l'escola antiga, que trobareu a l'apartat de El llibre de la Jungla, i al de Pensaments.
Kipling va inventar a Mowgli, Kaa, Baloo, Shere Khan, Tabaquí, Bagheera, els Bandar-Logs i la resta de personatges del Llibre de la Jungla, sobre el paper; Disney per la seva part, els va animar i immortalitzar al cinema.
Han estat moltes les crítiques, a favor i en contra d'aquesta adaptació, però com ja he escrit altres vegades, tot té els seus pros y contres, per tant, intentaré exposar-los sense emetre cap judici que perjudiqui ni la literatura ni el cinema.
Em centraré a parlar d'alguns dels animals que Kipling creà i que Disney adaptà o obviar en la seva pel·lícula estrenada el 1967 als Estats Units. Però abans, vegem aquest vídeo de Kaa i fixem-nos en la relació que aquesta té amb Mowgli a la pel·lícula.
Kipling creà una serp anomenada Kaa, molt necessària en el transcurs de la novel·la, ja que recordem, és imprescindible per salvar al protagonista de les mans dels Bandar-Logs, de manera que, no pot definir-se com a enemic de Mowgli sinó més aviat, com un aliat. Disney en canvi, ens presenta a Kaa com un personatge dolent, que no intenta res més que hipnotitzar Mowgli per menjar-se’l.
A més, si ens hi fixem, al final del vídeo apareix Shere Khan. En el llibre, Kipling ens descriu com Shere Khan ataca el poblat dels pares de Mowgli i per aquesta raó el nen apareix a la jungla. Disney per la seva part, obvia aquesta part de la novel·la fent que Mowgli arribi a la jungla dins d’una canastilla flotant per un riu. A més cal dir, que un fet tant important a la novel•la com és la mort del tigre gràcies a l’astúcia del nen i l’ajuda que li presten Akela i el germà gris així com els bous, que és cert que Kipling podria haver-li donat més força, es presenta distorsionat a la pel·lícula de manera que Shere Khan, en lloc de morir a mans de Mowgli, fuig espantat de la jungla.
Disney, per aconseguir aquesta fantàstica pel·lícula, que recordem, no pretén ser una copia del llibre sinó una lliure adaptació d’aquest, no només obvia certes parts de la novel·la sinó que n’afegeix d’altres com ara el personatge del Rey Louie, el rei dels Bandar-Logs que no existeix en les pàgines escrites per Kipling. La història del rei simi de la pel•lícula, va en contra de les descripcions de Kipling en quan a aquest poble. Són el poble sense lleis, diu l’autor, per tant, no tenen jerarquies ni ordres, així doncs, la figura d’un rei que respon a aquesta jerarquia i a l’existència de normes és antagònica a les idees de Kipling sobre els simis del llibre que no tenen lleis ni en volen tenir.
D’altra banda, Tabaquí no existeix a l’adaptació de Disney, així com tampoc apareix el fragment en que Bagheera ofereix un bou a canvi de la vida de l’humà. A més, i ja per acabar, el caràcter de Baloo, canvia radicalment, passant de ser el mestre de l’escola antiga que descrivia Kipling, a ser un ós bondadós i que pensa tan sols en viure cada dia com si fos l’últim.
Tot i això, i més diferències entre pel•lícula i llibre, en ambdós llocs, ELS ANIMALS ES VAN HUMANITZANT MENTRE L'HUMÀ VA APRENENT A SER SALVATGE.
La lectura és un bon mètode per desenvolupar la imaginació dels meu petits, però al meu parer, la pantalla també és un bon mètode per fer reflexionar al nen, alhora que l'entreté. Té els seus pros i contres, és cert, però fins i tot la més dolenta de totes les coses té la seva avantatja no? Tot té el seu costat positiu, sinó, no existirien les indecisions.
Aquí us deixo el primer capítol de “El màgic d’Oz” explicat en forma de conte.
Vosaltres, us havíeu imaginat el país dels Mastegaires així durant la lectura? Jo m’emportat una decepció, però accepto totes dues visions.
Aquest post no té cap altra finalitat que mostrar com es porta al cinema un text literari . Primer veureu un esqueix de la pel•lícula l'Illa del tresor (1950) i a continuació trobareu el text escrit que correspon a aquesta escena (Una de les traduccions existents que pot variar segons l'editorial. En aquest cas ha estat extret de la web http://www.profesorenlinea.cl/).
Observareu que en el cinema s'utilitzen frases més curtes però més contundents i s'obvia la descripció tant d'espais com de personatges, per tant, precisa un receptor molt passiu, al contrari que succeeix amb la lectura, que com ja hem dit en posts anteriors, precisa un lector actiu amb una gran capacitat imaginativa i creativitat per crear els seus propis escenaris.
—¡Bandera de paz! —gritó Silver.
El capitán estaba bajo el porche, precaviéndose juiciosamente de cualquier bala traicionera que pudiera dispararse. Se volvió hacia nosotros y ordenó:
—¡La guardia del doctor preparada! Doctor Livesey, vos id al norte; Jim, al este, y Gray, al oeste. Los demás, a cargar los mosquetes. ¡Moveos rápidos y con mucho ojo!
Luego se volvió hacia los piratas.
—¿Qué queréis parlamentar? —les gritó.
Esta vez fue el otro quien respondió a voz en grito.
—Es el capitán Silver, señor, que pide ser escuchado.
—¿El capitán Silver? No lo conozco. ¿Quién es? —exclamó el capitán, y añadió, como para sí mismo—: ¡Capitán! ¡A fe mía, eso sí que es ascender!
Long John respondió:
—Soy yo. Esos pobres diablos me han nombrado capitán después de vuestra deserción —y acentuó deliberadamente esta última palabra—. Estamos dispuestos a someternos si logramos llegar a un acuerdo sin rencores. Todo lo que os pido, capitán Smollett, es vuestra promesa de que me dejaréis salir del fortín sano y salvo y me daréis un minuto para ponerme al abrigo antes de abrir fuego.
—Muchacho —dijo el capitán Smollett—, no tengo ningún deseo de conversar con vos. Si queréis hablarme, podéis venir; eso es todo. Si hay traición, será de vuestro lado, y Dios os guarde.
—Esto me basta, capitán —dijo John con ardor—. Una palabra vuestra me basta. Podéis creer que sé apreciar a una persona honrada.
