Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2. Peter Pan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2. Peter Pan. Mostrar tots els missatges

23/5/09

Els clàssics literaris no queden en va.

I és que ja apunt d'arribar al post de tancament del blog, què menys que evidenciar la importància dels clàssics literaris com ara els que ens hem llegit a l'aula?

Ara fa dos dijous, a la contra de la Vanguardia s'entrevistava a John Pendry, un físic catedràtic que feia referència a Peter Pan i la seva ombra i és que aquesta és l'únic que de debò mai ens abandona, anem on anem, ens fem passar per qui ens fem passar, la ombra sempre serà en reflex del nostre veritable jo, l'únic que mai ens deixarà de banda i sempre ens seguirà.

Els clàssics literaris no s'obliden per molts anys que passin, i tampoc és cert que els seus lectors es redueixin a les persones més bolcades a la part social de la cultura i a aquells alumnes als quals se'ls obliga a llegir-los. Els clàssics literaris van molt més enllà, arriben a multitud de mans i de cadascun dels lectors en sorgeixen diferents interpretacions sobre el text. És el cas de John Pendry, qui trobà valor científic en el clàssic de Barrie. Cadascú és fixa en allò més relacionat amb la seva vida, amb el seu pensament, els seus sentiments...

Et fixis amb el que et fixis, l'important és que llegeixis i que la lectura et aconsegueixi arrencar un somriure, o una llàgrima... que l'autor del text, lletra a lletra et faci pensar, reflexionar, VIURE.

19/4/09

Increibles paraules d'Ismael Serrano.

Us animo a que us asseieu davant la pantalla, apreteu el play i tanqueu els ulls. Concentreu-se en vosaltres, en els vostres afers, en les vostres llargues batalles o en els preciosos moments que heu viscut. Penseu el que penseu, no podreu mantindre la ment amb això, ja que les paraules d’Ismael Serrano us duran a un altre món, a un altre record, a un instant perdut en el vostre interior, i el reviurà.

És un relat trist que no tan sols pot dur-nos a pensar en l'obra de Barrie, sinó que pot escolar-se en cadascun dels nostres cors o pensament, de múltiples maneres diferents, amb milions de sentits i d’interpretacions que poden transportar-nos de nou al món dels adults o fer-nos pensar sobre l’adultesa i les dificultats que ens comporta no ser uns nens. És una història trista i preciosa a la vegada, una història d’amor, d’amistat, una història que depèn del receptor, és sens dubte, la nostra història, la història de tots.

La gran aventura.

Aquesta pel·lícula, des del meu punt de vista conté un guió força madur que, al contrari de moltes d’altres i ja no dic la de Disney, que no he vist però penso que té aquest punt, defuig l'infantilisme i no estalvia detalls foscos en el traç de situacions i personatges. És cert que això pot fer allunyar el públic infantil, però tot i ser una gran preocupació a nivell econòmic per part dels productors, jo penso que els més grans també ens mereixem pel·lícules que ens transportin al món dels infants, que molts hem obligat o deixat tan enrere que no ens adonem que és possible ser adult tenint un esperit d’infant.



D’aquesta pel•lícula em quedaria amb els següents fragments que m’han captivat i us vull fer arribar sabent que tenen múltiples interpretacions i que pot ser que no us transmetin res o que si que ho facin però no sigui el mateix que m’han transmès a mi.

“El beso es para la aventura más importante de todas”.

“Las lámparas son los ojos que deja una madre para cuidar de sus hijos”.

“Peter Pan vive ajeno a los sentimientos, no puede amar, es parte del enigma de su existencia”.

“Quiero hacerme un hombre i divertirme” – “Eso dices, pero yo creo que es tu mayor fingir”.

I per últim, un petit detall que espero no se us hagi passat per alt, i és que la pel•lícula comença amb el conte de la Ventafocs, ja que els contes són un motiu molt important en la novel•la com ja hem parlat a l’aula; doncs quan Wendy torna a casa després de tota l’aventura al País del Mai Més, són les 12 de la nit, segons marca el campanar d’una església que sobrevolen. Jo, us ho deixo aquí i ja hi donareu voltes.

Descubriendo Nunca Jamás.

Aquesta emocionant historia inspirada amb la vida de l’escriptor escocès James Mathew Barrie, fa, des del meu punt de vista, un retrat molt encertat del que era la personalitat de l’autor de Peter Pan, i de la seva relació amb els fills dels Davies que foren les principals fonts d’inspiració per a l’obra. Ens mostra al llarg dels minuts, com Barrie es va contagiar de l’esperit dels nens per escriure tant magnífic relat, sense descuidar però, la part més dura de la realitat. La pel·lícula no ens descriu només la part sensible de l’autor i l’infant que du dins, sinó que ens mostra la crueltat de la vida i les decepcions dels adults tot i que és cert, que no hi ha cap segon en la pantalla en el que el receptor no percebi la fascinació i la innocència infantil d’un adult que es resisteix a créixer.



Aquesta pel·lícula, m’ha ajudat molt a entendre l’autor i els seus pensaments així com, la seva personalitat i els perquès d’algunes coses de la novel·la.

Jo hem quedo amb aquesta frase: “El tiempo nos acaba dando caza a todos” y debatria la següent: “El fin es lo que importa”, ja que per mi, més important que la meta és el camí.

5/4/09

L'infant etern i l'anorèxia. Isabelle Caro.

Dijous passat, exposàvem els diferents blogs a l’aula, i de tant en quan hi havia algú que deia que de Peter Pan no trobava cap relació directa amb la vida, així com per exemple la pirateria fent referència a l’Illa del tresor o l’amistat i la cooperació fent referència al Màgic d’Oz i al Vent entre els salzes. Jo, creia el mateix, no trobava cap relació directa entre el que Barrie ens explica i la realitat social en que vivim, a excepció del síndrome de Peter, per exemple, però ningú ha citat cap nom, algú que el pateixi. Jo, tampoc n’he trobat, la cosa no va per aquí. El que jo vull explicar en aquesta entrada és la relació entre una mare francesa de la societat actual, i la mare de Barrie.
Si fem memòria, la mare de Barrie tenia el seu fill mort com a fill predilecte, un fill que es quedà infant eternament per circumstàncies de la vida, un fill que no va créixer. L’egoisme d’aquesta mare va portar a menysprear els seus altres fills, i ja sabem el que va passar amb Barrie a causa del menyspreu per part de la seva mare *Veure, "Bibliografia de James Barrie" i "Quins són els fets de la vida de Barrie que el van dur a escriure aquesta novel·la" d'aquest mateix blog.

El cas és que divendres, estava treballant a l’ordinador quan de sobte em va venir set, casualitats de la vida, i vaig anar a parar al menjador. El meu avi mirava Dónde estás corazón i en aquell precís instant sortia d’invitada, Isabelle Caro, una dona que sofreix anorèxia des dels 13 anys però que està convençuda que superarà la malaltia. Isabelle, es va introduir en el circ mediàtic de la televisió, arrel d’un anunci publicitari de la marca Benetton, si no recordo malament i sinó és així, corregiu-me, que pretenia denunciar l’anorèxia. Des del meu punt de vista fou quelcom incongruent, ja que mentre aquesta cadena denuncia l’anorèxia, fabrica tan sols roba fins la “L” obligant, com moltes altres cadenes de moda, que les noies més grassonetes freqüentin botigues de gent gran on si que hi ha les seves talles i impedint-los-hi vestir seguint els canons de moda del moment. Però bé, no volia entrar en aquesta crítica que donaria molt de sí, sinó explicar una anècdota que no em va quedar en va, sobre la causa de l’anorèxia d’aquesta dona.

Isabelle explicava divendres a la nit, que la causant de la seva malaltia era la seva mare. Tot això, ho explica en un llibre publicat darrerament, que per desgracia encara no ha estat traduït al castellà i per tant, molt menys al català. Isabelle, a qui els metges no donaven més de 5 o 6 mesos de vida quan ingressada a l’hospital pesava tan sols 25 kg, a decidit lluitar per la seva vida i fer un gran treball de conscienciació per ajudar a la resta de dones, i homes (que també n’hi ha) que sofreixen aquesta malaltia, que segons diu, no es tria sinó que es pateix, com qualsevol altra. El cas és, i ara sí que no m’allargo més, que la major il·lusió de la seva mare, conta Isabelle Caro, era i cito textualment “tener una niña eterna”. És en aquest moment, que Isabelle Caro, que ja tenia una infància difícil, decidí deixar de menjar per no créixer, per no engordar, per fer feliç a la seva mare i complir el que sempre demanava, per mi, una sentencia de mort, d’un egoisme similar al de la mare de Barrie. Isabelle explica que en el seu llibre no escatima detall, i que és cert que la seva mare no ha acceptat que expliqui res que tingui que veure amb ella, però Isabelle assegura que és la realitat, i que tot i que no li guarda un rancor especial, reconeix que és la causant de la seva malaltia, però que si és el que li ha tocat, lluitarà; “se que acabaré superando la enfermedad porque amo la vida y la riqueza del universo”.

Per tant, aquí trobem un dur i clar exemple de la història del nen etern. Veien les conseqüències, decideixo créixer físicament i mantenir l’infant en l’interior, ja que l’essència de la infància, al meu parer, no la té qui és més petit, més graciós o més innocent, la té qui la viu i la fa palès sense deixar de ser persona, sense lluitar contra el cicle de la vida, sense trencar el curs natural del valor més apreciat que Déu ens ha donat, la vida.
.
**Deixo un enllaç per si es vol veure més, i us animo a que no tanqueu els ulls davant d'una realitat que ens envolta i que cada cop està més present en la nostra societat: http://www.20minutos.es/noticia/281806/0/isabelle/caro/anorexia/

1/4/09

L'última fada (Cesk Freixas).

"Quan un nen diu que no creu en les fades, en cau morta una; aquesta és la raó que en quedin tan poques" (James Barrie, autor de Peter Pan).

Frases de Barrie com aquesta i com "Tots els nens creixen menys un", o "Siempre serà així, mentre els nens siguin alegres, inocents i insensats" han estat font d'inpiració per a altres autors, cantants, o cantautors. Un segons exemple que us ofereixo és el de "L'ultima fada" de Cesk Freixas. És una crítica a la nostra societa i diu així:

El bosc de les fades queda lluny de la ciutat, nimfes, follets i nans se la miren. Ai, pobres humans! Zona arreserada del terrible infecte urbà, l'última fada encara juga sota el bosc de l'arç...
Ha mort un indigent, els blaus l'han apallissat, l'alcalde, amb la mà dreta, com sempre ho ha negat...no hi ha hagut tortura, no hi ha hagut assassinat, és la seva feina la de matar immigrants.
Un brot incontrolat de SIDA acaba d'arribar, les mosques, abans gent, van caient als hospitals... buides les arques, pressupost rebentat-l'alcalde en roda de premsa: s'ha de mirar per la ciutat.
És novembre a la ciutat, les gotes sobre l'asfalt, la Convenció Ambiental sota l'abocador incontrolat... és la pluja àcida, ambient contaminat, no queda cap riu amb un sol peix sense matar.
Mafalda es ven al carrer, a casa és maltractada, a l'alcalde no li agrada, s'ha de mirar per la ciutat, com la seva filla, ni tan sols se n'ha adonat, a l'Avinguda de París, vuit hores i encara ha de robar...
Cada fada morta és un infant que no hi creu, la civilització les va matant; tu segueix cantant... L'últim crit ha deixat anar tota la passió, queda l'esperança si encara es creu amb amb la il·lusió...


Peter Pan (El Canto del Loco)

Són molts els canals pels quals ens poden arribar informacions. Últimament, m'he adonat que el món de la música està ple de missatges, i nosaltres, no fem més que trencar el pacte narratiu entre l'autor de la cançó i l'emissor. L'autor, que no sempre és el cantant, ens intenta transmetre un missatge, que cert és, que el podem transformar, però si ni l'escoltem, queda en va.

Hauríem d'aprendre a escoltar i deixar de sentir.
Us deixo la cançó que Peter Pan canta en tots i cadascun dels seus concerts, des que sortí el seu nou àlbum ara fa un any, i és que amb no més de quatre minuts, ens fa reviure la infància mentre ens fa pensar en un passat, un present i un futur com a adults humans, i per tant, persones que cometem errors, ens penedim i també, per que no, encertem el nostre destí.


Sopa de lletres de "Peter Pan".



1. Què guardava la mare de la Wendy que semblava impossible d’aconseguir?

2. Com és diu el nen que no volia créixer i protagonista de la novel·la?

3. De qui era contramestre el capità Ganxut?

4. A quin animal temia el capità Ganxut?

5. Segons les lleis orals de la guerra salvatge, qui són sempre els qui ataquen?

6. Com es calcula el temps al País del Mai Més?

7. Què li va donar Wendy a Peter com si fos un petó?

8. Quin és el primer cognom de Wendy i els seus germans?

**Trobaràs les solucions a l'espai de Solucions "sopa de lletres".

24/3/09

Quins són els fets de la vida de Barrie que el van dur a escriure aquesta novel·la?

Barrie, inspirat en successos de la seva pròpia vida i en honor a personatges d'històries d'altres autors, com ara els tres Mosqueters de Dumas, el capità Achab de Moby Dick de Melville, els pirates i el vaixell de L’illa del tresor de Stevenson, crea a Peter Pan, l'etern nen. Abans però, de la seva versió més famosa, Barrie va publicar el 1904 Peter Pan, o el nen que no va voler créixer i al 1906 Peter Pan als jardins de Kensington. Aquesta última obra, esbossa diverses de les idees que després conformarien Peter Pan i Wendy: en aquesta, Peter s'escapa per la finestra de la seva casa sent un nadó, vola, coneix a les fades, reemplaça la seva mare per una nena (Maimie) i viu les seves aventures als jardins de Kensington, on actualment hi ha una estàtua de Peter Pan, que el mateix Barrie va fer crear.

Quins són els fets de la vida de Barrie que el van dur a escriure aquesta novel·la? Doncs ja per començar, ell mateix ja era un inici d’aquesta història ja que molts autors posteriors afirmen que Barrie ja era una mena de Peter Pan, tot i que ell no va poder evitar créixer tot i que no ho va fer massa la qual cosa el va fer sentir un cert recel al fet de tenir que formar part dels adults, la qual cosa també diu molt del Peter de l’obra. D’altra banda, la mort del seu germà i el rebuig de la seva mare, en ser el fill mort el preferit d’aquesta, també es veuen presents a l’obra. Mentre Wendy és una mescla entre la seva mare i Sylvia, de la que més endavant parlaré, el seu germà difunt es simbolitzat a la novel·la per l’ombra de Peter.
En realitat, no podríem detallar tots aquells fets i persones que van inspirar el personatge de Peter i la novel·la en sí, ja que “tot allò que va viure Barrie amb una certa obsessió, va saber-ho traslladar amb una deliciosa barreja d’humor i de pudor en aquell petit personatge que el sobreviuria i que alhora, els faria famosos a tots dos” (Peter Pan*Fundació la Caixa).
Però, sí que val la pena, tenir en compte i reflexionar sobre la importància inspiradora que la família Davies tingué per crear l’obra que catapultà Barrie a la fama. Barrie va fer-se amic del matrimoni arrel que casualment va iniciar una relació amb els seus fills al parc de Kensington (present també a l’obra). En aquest parc hi anava a passejar a Porthos (que inspira el personatge de Nana a l’obra) i un bon dia va conèixer a George i a Jack, fills dels Davies. Barrie amb el temps, va esdevenir com un segon pare pels nens (pels dos ja nombrats i també per la resta), fins i tot va adoptar-los en quedar-se orfes, i a més, cortejava a Sylvia, qui però alguns autors representà l’amor més real de Barrie. M’entretindria més explicant aquest tema, ja que poc donar molt de sí, però prefereixo recomanar-vos la pel·lícula “Descubriendo Nunca Jamás” on explica bastant acuradament a mode de biografia, la relació de Barrie amb els Davies i la relació d’aquests nens i de Sylvia amb l’obra Peter Pan i Wendy.

*Més informació a l’apartat “Literatura o cinema?” d’aquest mateix blog.

La síndrome de Peter Pan.

La pateixen tots aquells qui es resisteixen a créixer així com Peter Pan. Cada any s'incrementa el nombre de persones que, temeroses de madurar, eviten qualsevol tipus de compromisos. En els casos més greus, aquest trastorn de la personalitat pot derivar en una malaltia coneguda com «complex d'infantilisme". Símptomes com la irresponsabilitat, l'ansietat, el conflicte amb el rol social, el narcisisme i el masclisme alerten sobre la seva aparició. Però tots aquests signes han de donar-se de forma conjunta i continuada». Al cap i a la fi, qualsevol persona pot passar una dolenta ratxa i comportar-se així davant una situació determinada, sense necessitat de sofrir aquesta afecció. Quan de debò resulta preocupant és quan aquestes actituds es manifesten tant a casa com en el treball, és a dir, en contextos diferents. Malgrat la facilitat de la seva detecció, el tractament resulta bastant més complex. L'experiència ens demostra que no podem guarir aquest tipus de trastorns amb fàrmacs, sinó amb psicoteràpies i amb l’esforç del pacient. Els joves són el grup de major incidència i un dels més sensibles als problemes psiquiàtrics, tal com ho prova el fet que el suïcidi s'hagi convertit en la primera causa de mort entre els 16 i els 24 anys. No obstant això, no són els únics afectats. Cada vegada amb més freqüència, el complex de Peter Pan es presenta en persones de 40, 50, i fins i tot de 70 anys. Això es deu, sobretot, a un canvi en l'estructura social. Abans els rols estaven molt definits dintre d'un format rígid, pel que la gent es trencava menys. Ara, en canvi, com que tot està permès, és possible que persones majors mostrin un grau de maduresa menor que el d'un jove.

15/3/09

Biografia de J.M Barrie.


James Matthew Barrie va nàixer en el si d'una adinerada família britànica victoriana el 9 de maig de 1860, més conegut com J. M. Barrie, va ser un novel•lista i dramaturg escocès especialment famós per haver creat el personatge de Peter Pan, basat en els seus amics, els xiquets Llewellyn-Davies.


Segon de deu germans, Barrie va nàixer a Kirriemuir, Angus i va ser educat a The Glasgow Academy i la Universitat d'Edimburg. Va exercir de periodista a Nottingham, després a Londres, i després es va dedicar a la literatura, primer a la novel•la i posteriorment al teatre.


Quan tenia 6 anys, el seu germà de 13 David, el favorit de sa mare, va morir. Sa mare mai no es va recuperar de la pèrdua, i va ignorar J. M. Per exemple, quan entrava en una habitació on estava sa mare, aquesta sempre deia «David, ets tu? Pots ser tu?» i quan advertia que era James, afegia «ah, només ets tu.» Son pare no es relacionava en absolut amb els infants. Com resultat d'aquest abandó emocional i del probable abús psicològic, James va patir nanisme psicogènic: va deixar de créixer i mai va desenvolupar la pubertat. Va arribar a l'edat adulta sense haver crescut més d'1,47 m.


Barrie va ambientar les seues primeres novel•les a Kirriemuir i també va escriure diàlegs en escocès. Més tard va escriure una infinitat d’obres teatrals com ara Carrer Quality (1901). La seua última obra teatral, David (1936), dramatitzava la història bíblica del rei Saül i del jove David. Peter Pan però, va ser representada per primera vegada el 27 de desembre de 1904. l'any 1924, l'autor va especificar que els drets d'autor de l'obra serien a benefici del Great Ormond Street Hospital de Londres.


A nivell d’amistats. Barrie, Arthur Conan Doyle i Robert Louis Stevenson van ser amics des de la Universitat. Els tres van ser alumnes de la Universitat d'Edimburg i també van treballar en el periòdic de la facultat. J. M. Barrie va conéixer a Thomas Hardy a través de Hugh Clifford mentre va estar residint a Londres.


La família Llewelyn-Davies. La família Llewelyn-Davies estava formada pels pares Arthur i Sylvia i els seus cinc fills George, John, Peter , Michael i Nicholas .Barrie va entrar en contacte amb la família l'any 1897 o el 1898 després de conéixer George i Jack amb la seua passejadora Mary Hodgson en els Jardins de Kensington de Londres, on solia anar mentre passejava el seu gos Porthos. No va conéixer Sylvia fins més tard, en una trobada casual durant un sopar.Es va convertir en un segon pare per als nois i, quan aquests van quedar òrfens, en el seu guardià en aconseguir-ne la custodia, ja que era l'únic amb temps i recursos suficients per a mantenir els infants i Sylvia no volia que els seus fills foren repartits entre els parents.Barrie estava casat amb l'actriu Mary Ansell, però el matrimoni no tenia vida sexual, ni per tant fills, i va acabar en divorci.


L'estàtua de Peter Pan. Es troba en els Jardins de Kensington, erigida en secret a la nit per a la May Morning de 1912, es devia suposadament haver inspirat en una fotografia de Michael, però l'escultor va decidir usar un altre xiquet com a model, deixant Barrie molt decebut amb el resultat. «No mostra al dimoni dins de Peter», va dir.


Barrie va patir un gran dolor amb la mort de George que va morir en servei durant la Primera Guerra Mundial i Michael, amb qui Barrie mantenia una correspondència diària, que es va ofegar en un possible pacte suïcida un mes abans del seu vint-i-uné aniversari, quan nadava en unes conegudes aigües perilloses d'Oxford amb el seu amic i possible amant Rupert Errol Victor Buxton. Alguns anys després de la mort de Barrie que fou el 19 de juny de 1937, Peter Davies, després editor, va escriure el seu llibre Morgue, incloent-hi molta informació familiar i comentaris sobre Barrie. A l'edat de 63 anys Peter es va suïcidar llançant-se davant d'un tren del Metro de Londres.


Personatges de "Peter Pan".

Senyor Darling: George, és el pare dels tres nens. Un home materialista i frívol dedicat a les cotitzacions i a les accions que se sentirà culpable de l’absència dels nens durant les seves aventures a l’illa.

Senyora Darling: És la mare dels tres nens, una dona de poc caràcter que guardava un petó a la comissura dels llavis que en un principi sembla impossible d’aconseguir però que finalment s’endurà Peter Pan.

Wendy Moira Angela Darling: És la filla dels Darling que somia contínuament amb una illa i amb la paraula Peter, que al cap d’un temps deixa de ser un somni i esdevé una fantástica aventura del tot real. Tot i ser una nena, veiem en el llibre com es comporta com una verdadera mare. Té un gran talent per contar contes i per donar afecte als que estima. Després d’aquesta aventura, la necessitat de l’afecte maternal la supera i decideix tornar a casa amb els seus germans.

John i Michael: Són els dos fills dels Darling que acompanyen a la seva germana en totes i cadascuna de les seves aventures al país del mai més fins que decideixen tornar. Tot i que valoren i estimen molt la seva germana, poc a poc deixaran de veure-la com a tal per a veure-la com una mare. Durant l’estança a l’illa es porten molt bé amb els nens perduts i amb Tigridia. Tot i que són personatges del llibre, tenen poca importància per seu desenvolupament.

Nana: Una gossa Terranova que feia de mainadera dels petits Darlings.

El Capità Ganxut: És l’etern rival de Peter Pan. Un home que és igual de valent com de covard.

Smee: El pirata lleial al capità Ganxut per excel·lència.
Peter Pan: És un nen valent, orgullós i arrogant, que se sol oblidar fàcilment de les persones o cases que ha vist moments enrere. Cada nit vola fins a la finestra dels Darling ja que li agraden els contes que la senyora Darling conta als tres germans. És un nen que mai serà adult ja que no està disposat a acceptar les responsabilitats que això comporta. A més, és qui cuida i guia les ànimes dels nens morts. Serà qui invita a Wendy i als seus germans a viure l’aventura al país del Mai Més i qui acabarà finalment amb el terrible capità Ganxut.
Campaneta: És qui està des del primer moment amb Peter i possiblement la causa de que aquest sigui tant presumit i orgullós. És molt gelosa i té moments de molta dolenteria, com quan ordena matar a Wendy, però en realitat no és dolenta i arriba a ser companya de Wendy en alguns punts de la novel·la.
Tigrilla: És la jove princesa dels Piccaninny.

Els Piccaninny: (lobo Flaco, Geo Scourie, Chas Turley i Foggenty). Són indis que arribaren al país del Mai Més per medis desconeguts. Són eterns rivals dels pirates tot i que de vegades també es porten malament amb els nens perduts.
  • Altres personatges que surten a la novel·la o en són nombrats: Els nens perduts (Tootles, Nibs, Slightly, Curly i els bessons), els pirates (Cecco, Bill Jukes, Cookson, Mrphy el Negre, noodler, Alf Mason, Robert Mullins, etc), les fades, el cocodril, Jane, Margaret, etc.

10/3/09

Altres obres de J.M.Barrie.

Novel·les:
1887 Better Dead.
1888 Auld Licht Idylls.
1888 When a man’s single.
1889 Una finestra a Thrums.
1890 My lady nicotine.
1891 El petit ministre.
1896 Margaret Ogilvy.
1896 El sentimental Tommy.
1902 Tommy i Grizel.
1901 El petit ocell blanc.

Obres teatrals:
1891 Richard Savage.
1892 Ibsen’s Ghost.
1892 La història d’amor del professor.
1893 Walker London.
1894 Jane Annie.
1897 El meu petit ministre.
1901 Carrer Quality.
1902 L’admirable Crichton.
1903 Alice sit by the fire.
1903 Mary.
1905 Peter Pan.
1908 El que saben totes les dones.
1936 David.

Què ens explica Barrie aPeter Pan?

L'aparició de Peter La família Darling.
Una nit com qualsevol altra, la senyora Darling estava ordenant els pensaments dels seus tres fills, en John, en Michael i la Wendy. És cert que la mare de tots tres, de vegades observava en aquests pensaments, coses que no aconseguia comprendre, però la que més mal de caps li duia era la paraula Peter. En aquest moment, la senyora Darling intenta no donar-li importància, però en trobar-se sobre el terra de l’habitació dels seus fills, fulles d’un arbre d’una espècie que no existeix a Anglaterra, començà a preocupar-se. La nit següent, el desconegut o no tan desconegut ja que la mare finalment recorda que en la seva infància coneixia un Peter que vivia amb les fades, va entrar a l'habitació i la senyora Darling el va descobrir. Abans de seguir amb el resum però, caldrà dir que Peter Pan és un nen que viu al País del Mai més, que no vol créixer i que mai ho farà.

L'ombra.
La Nana, el gos-mainadera d’en John, en Michael i la Wendy, tracta d’atrapar en Peter Pan, però tan sols aconsegueix retenir la seva ombra; l’intrús aconsegueix escapar. Una setmana més tard, els Darling tenien una cita important a la qual tenien que assistir-hi. George, el pare dels nens, al comprovar que els seus fills respectaven més a la Nana que a ell, l’encadenà al jardí, de manera que, quans els Darling marxen a la festa, els seus tres fills queden tots sols a l’habitació sense la vigilància de la Nana, amb qui mai els hagués passat res.

Anem-nos-en, anem-nos-en!
En el mateix instant en que els Darling entren a la festa, Peter Pan i la seva companya d’aventures, la Campaneta, entren a l'habitació dels nens a la recerca de l'ombra perduda. En trobar-la, Peter tracta d’empegar-se-la sense èxit amb el sabó. Davant del seu fracàs, Peter comença a plorar i la Wendy es desperta. Després d’una de les converses més dolces i amb més fons de la novel·la, Peter convida a la Wendy a visitar el País de Mai més ja que a Peter li agradaria que una figura femenina els contés contes a ell i a la resta de nens de l’illa. La Wendy accepta amb la condició de viatjar amb els seus germans. Dit i fet, al cap d’una estona tots tres sortiren volant per la finestra gràcies als polsets de fada que els hi tira Peter Pan. La Nana que preveu el perill, es desencadena per anar a buscar els senyors Darling a la festa, però quan aquests hi arriben, ja és massa tard.

El vol.
Els nens emprenen el vol cap a la Illa o també anomenat País del Mai més. Quan el sobrevolen, comencen a reconèixer-hi els seus pensaments, el seu imaginari; les sirenes, els pirates, els llacs, les coves, els animals, els indis, els vaixells, etc. Llavors, Peter els conta que va ser ell qui li va tallar el braç dret al capità Ganxut, el capità dels pirates de l’illa, que més endavant veurien, i així, després de la primera aventura, es separaren i la Wendy quedà a les mans de la Campaneta, qui, atacada pels seus cels davant la “relació” del Peter i la Wendy, l’arrossega fins a l’illa i la posà en perill.

La illa era de debò.
Quan Peter arribà a la illa, on l’esperaven els sis nens perduts, aquesta s'ompli de vida. De pirates també n’hi havia sis, sense comptar al capità Ganxut, i aquests es dedicaven a perseguir els nens. D’altra banda, els indis però, perseguien als pirates així com un cocodril que busca inquietantment al Ganxut d’ençà que es menjà el seu braç dret per culpa d’en Peter Pan. La persecució entre els nombrats membre de l’illa, acaba quan els nens perduts tornen a la seva casa que queda sota sòl. El capità Ganxut els descobreix i planeja un pla per enxampar-los. Però en aquest precís instant, apareix el cocodril i els pirates fugen en veure fugir el capità. D’aquesta manera els sis nens perduts ja poden sortir de la casa i en el moment en que ho fan, arriba la Campaneta amb la Wendy. La fada els diu als nens que Peter Pan a manat matar a la Wendy i un d’ells obeeix i li llença una fletxa al cor. La Wendy cau al terra.
.
La casa petita.
Quan arriba Peter amb la notícia que els hi havia portat una mare, els nens confessen que l’han matat. En Peter, tot espantat va a veure a la Wendy i s’adona que la fletxa se li ha clavat al penjoll que ell mateix li havia regalat i per tant, no ha mort, de manera que ordena als nens que construeixin una casa al voltat de la seva nova mare per protegir-la fins que es recuperi.

La casa subterrània.
Per a entrar a la casa subterrània, cada nen té una porta amb la seva pròpia forma tallada en un arbre. La Wendy, en acceptar ser la mare de tots nou, començà a ocupar-se de totes les tasques domèstiques i de l'educació dels nens. Peter surtia durant el dia i tornava amb mil aventures per a contar-los-hi i entretenir-los.

El llac de les sirenes.
Les sirenes viuen a la Roca dels Desemparats, a la llacuna de l’illa. La Wendy i els nens estan descansant sobre la roca quan de sobte la llacuna s'enfosqueix completament i apareixen els pirates, fet que fa que els nens s’amaguin. Aquests han raptat a la Tigridia, filla del cap dels pells vermelles, i la volen llançar a la llacuna lligada de peus i mans. Peter que n’és molt d’astut, imita la veu del capità Ganxut i ordena que l'alliberin. Els pirates obeeixen però rapten a Wendy per tal que els faci de mare, però aquesta aconsegueix saltar del vaixell. Tot seguit, quan el capità descobreix que Peter li ha jugada amb lo de la Tigridia, s’enfronten, però el capità ha de fugir de nou assetjat pel cocodril. Peter es queda sense forces a la roca dels Desemparats esperant morir quan pugi la marea.

L’ocell meravella.
A Peter el salva l’ocell meravella qui li lliura el seu niu per tal que l’usi de bot. D’aquesta manera en Peter es salva i torna a la casa subterrània arrencant un somriure a la Wendy al veure’ls tots junts de nou i a salv.

La llar feliç.
Els indis comencen a adorar al Peter per haver salvat a Tigridia. A la casa subterrània la Wendy reprèn les seves tasques (l'educació, l'alimentació i l'abric dels nens). La Wendy discuteix amb en Peter perquè ell no la mira amb ulls de marit. A la nit ella conta una història als nens.

El conte de la Wendy.
La Wendy conta la seva pròpia història: la d'uns pares que van encadenar a la mainadera i els fills, enutjats, es van escapar per la finestra al país del Mai més. Quan els nens van decidir retornar del País del mai més, els pares estaven esperant-los amb la finestra oberta. En aquest moment Peter conta que quan ell va decidir tornar a la seva casa, i deixar enrere les aventures viscudes al País del Mai més, la finestra estava tancada i hi havia un nen dormint en el seu llit. En sentir això i després de mirar-se entre ells, la Wendy i els seus germans decideixen tornar a casa abans que els hi tanquin la finestra. Conviden a tots els nens a viure amb ells, però en Peter decideix quedar-se a l’illa.

El segrest dels nens.
Els nens estan a punt de sortit de la casa subterrània quan escolten que a fora estan lluitant els pirates contra els indis que els hi estaven vigilant la casa. En acabar la lluita, els pirates fan pensar als nens que han guanyat els indis i per tant, decideixen pujar a la superfície de manera que són raptats pels pirates. En Peter Pan però, no surt de la casa subterrània.

Creieu en les fades?
Els pirates s’enduen els nens al vaixell i el capità Ganxut decideix entrar a la casa subterrània mentre en Peter dorm per posar-li verí a la medicina. La Campaneta que se n’assabenta, es pren la medicina enverinada per tal que no ho faci en Peter i aquesta comença a apagar-se. La Campaneta es salva finalment, ja que en Peter demana a tots els nens del món que diguin en veu alta que creuen en les fades, donat que aquest és l’antídot davant la mort de les fades. És llavors quan en Peter s'encamina a salvar a la Wendy i a la resta dels nens tot fent-se un jurament: "Aquesta vegada, o el Ganxut o jo".

El vaixell dels pirates.
El capità Ganxut està a punt de llençar els nens per la borda quan de sobte escolta el cocodril que l’assetja. El capità s’amaga però el que no sap és que en realitat no sent al cocodril sinó a Peter que l’imita.

Aquesta vegada o el capità Ganxut o jo.
Peter es desfà de tots i cadascun dels pirates que l’intenten atacar. Quan estan a punt de llençar a la Wendy, els nens ataquen als pirates fins que per fi, en Peter surt a coberta i s’enfronta al capità. Després d’una llarga lluita el capità cau del vaixell entrant de ple a la boca del cocodril. La batalla per tant, es guanyada pel Peter i els nens es queden amb el vaixell tot simulant que són mariners deslleials com els derrotats.
El retorn a casa.
Mentre els nens vivien la seva pròpia aventura, a casa dels Darling, George, al sentir-se culpable de l'absència dels seus fills, es va posar en quatre potes i va començar a dormir a la gossera de la Nana. La senyora Darling seguia airejant els llits i deixava sempre la finestra oberta. Un dijous la senyora Darling, somià que els seus fills havien tornat. Aquesta nit els nens entren per la finestra i es fiquen en els seus llits. A l'entrar a l'habitació es retroben pares i fills i en Peter contempla amb tristesa des de la finestra l'únic plaer que no experimentaria mai.
.
Quan la Wendy es va fer gran.
Els Darling adopten als altres nens. Peter no accepta quedar-se i la senyora Darling troba la solució perquè en Peter i la Wendy no deixin de veure's: una setmana a l'any, a la primavera, la Wendy anirà al País del Mai més a fer una neteja general. Els nens van començar a anar al col·legi, es van conformar amb ser normals i van perdre la capacitat de volar. Anys més tard es van transformar en homes. Nana va morir de vella i la Wendy va tenir una filla: la Jane. Tant la Jane com la seva futura filla i les seves futures nétes, de nenes aniran sent les mares de Peter Pan. "I així serà sempre, mentre els nens siguin alegres, innocents i insensats".

24/2/09

Dades del llibre “Peter Pan”.




Títol original: Peter Pan & Wendy.
Autor:
J.M. Barrie.
Traducció: Gabriela Bustelo.
Il·lustracions: Fernando Vicente.
Editorial: Alfaguara.
Lloc d’edició: Madrid.
Any d’edició: 2006.
Número de pàgines: 223.