L'infant etern i l'anorèxia. Isabelle Caro.

Dijous passat, exposàvem els diferents blogs a l’aula, i de tant en quan hi havia algú que deia que de Peter Pan no trobava cap relació directa amb la vida, així com per exemple la pirateria fent referència a l’Illa del tresor o l’amistat i la cooperació fent referència al Màgic d’Oz i al Vent entre els salzes. Jo, creia el mateix, no trobava cap relació directa entre el que Barrie ens explica i la realitat social en que vivim, a excepció del síndrome de Peter, per exemple, però ningú ha citat cap nom, algú que el pateixi. Jo, tampoc n’he trobat, la cosa no va per aquí. El que jo vull explicar en aquesta entrada és la relació entre una mare francesa de la societat actual, i la mare de Barrie.
Si fem memòria, la mare de Barrie tenia el seu fill mort com a fill predilecte, un fill que es quedà infant eternament per circumstàncies de la vida, un fill que no va créixer. L’egoisme d’aquesta mare va portar a menysprear els seus altres fills, i ja sabem el que va passar amb Barrie a causa del menyspreu per part de la seva mare *Veure, "Bibliografia de James Barrie" i "Quins són els fets de la vida de Barrie que el van dur a escriure aquesta novel·la" d'aquest mateix blog.

El cas és que divendres, estava treballant a l’ordinador quan de sobte em va venir set, casualitats de la vida, i vaig anar a parar al menjador. El meu avi mirava Dónde estás corazón i en aquell precís instant sortia d’invitada, Isabelle Caro, una dona que sofreix anorèxia des dels 13 anys però que està convençuda que superarà la malaltia. Isabelle, es va introduir en el circ mediàtic de la televisió, arrel d’un anunci publicitari de la marca Benetton, si no recordo malament i sinó és així, corregiu-me, que pretenia denunciar l’anorèxia. Des del meu punt de vista fou quelcom incongruent, ja que mentre aquesta cadena denuncia l’anorèxia, fabrica tan sols roba fins la “L” obligant, com moltes altres cadenes de moda, que les noies més grassonetes freqüentin botigues de gent gran on si que hi ha les seves talles i impedint-los-hi vestir seguint els canons de moda del moment. Però bé, no volia entrar en aquesta crítica que donaria molt de sí, sinó explicar una anècdota que no em va quedar en va, sobre la causa de l’anorèxia d’aquesta dona.

Isabelle explicava divendres a la nit, que la causant de la seva malaltia era la seva mare. Tot això, ho explica en un llibre publicat darrerament, que per desgracia encara no ha estat traduït al castellà i per tant, molt menys al català. Isabelle, a qui els metges no donaven més de 5 o 6 mesos de vida quan ingressada a l’hospital pesava tan sols 25 kg, a decidit lluitar per la seva vida i fer un gran treball de conscienciació per ajudar a la resta de dones, i homes (que també n’hi ha) que sofreixen aquesta malaltia, que segons diu, no es tria sinó que es pateix, com qualsevol altra. El cas és, i ara sí que no m’allargo més, que la major il·lusió de la seva mare, conta Isabelle Caro, era i cito textualment “tener una niña eterna”. És en aquest moment, que Isabelle Caro, que ja tenia una infància difícil, decidí deixar de menjar per no créixer, per no engordar, per fer feliç a la seva mare i complir el que sempre demanava, per mi, una sentencia de mort, d’un egoisme similar al de la mare de Barrie. Isabelle explica que en el seu llibre no escatima detall, i que és cert que la seva mare no ha acceptat que expliqui res que tingui que veure amb ella, però Isabelle assegura que és la realitat, i que tot i que no li guarda un rancor especial, reconeix que és la causant de la seva malaltia, però que si és el que li ha tocat, lluitarà; “se que acabaré superando la enfermedad porque amo la vida y la riqueza del universo”.

Per tant, aquí trobem un dur i clar exemple de la història del nen etern. Veien les conseqüències, decideixo créixer físicament i mantenir l’infant en l’interior, ja que l’essència de la infància, al meu parer, no la té qui és més petit, més graciós o més innocent, la té qui la viu i la fa palès sense deixar de ser persona, sense lluitar contra el cicle de la vida, sense trencar el curs natural del valor més apreciat que Déu ens ha donat, la vida.

.

**Deixo un enllaç per si es vol veure més, i us animo a que no tanqueu els ulls davant d'una realitat que ens envolta i que cada cop està més present en la nostra societat: http://www.20minutos.es/noticia/281806/0/isabelle/caro/anorexia/