El Gat de Cheshire no és una llegenda.

Dimarts passat, l'Ana i jo sortíem de la biblioteca d'ETSEA sobre les 21.30 més o menys i com molts d’altres dies vam mirar el cel. No se si és una costum o la necessitat de veure que hi ha més món apart de les parets de la biblioteca, i és que s’ha de reconèixer que per molt ràpid que hagi passat aquest curs, perquè jo no l’he vist, aquestes últimes setmanes s’estan fent interminables.

Bé, la qüestió és que no sé ben bé com, ens vam adonar que allí estava el nostre gat, el gat dels infants i dels adults, el gat de Cheshire. Ens varem perdre l’espectacle de la seva desaparició, i és que quan el vam veure només en quedava el seu somriure. Però allí restava, com si ens estigues esperant, com si ens vulgues dir que l’observéssim, que dijous hauríem de passar-nos dues hores parlant d’ell, d’ell i del seu somriure.

“Òndia! He vist moltes vegades un gat sense somriure” –va pensar l’Alícia; “però un somriure sense gat! Això és la cosa més curiosa que he vist a la meva vida!”.

Hi estic d’acord Alícia, és una de les coses més curioses que existeixen, però té de dir una cosa companya, no estàs boja, jo també l’he vist.